dissabte, 25 de desembre del 2010

El desastre del vent

Un dia al nostre carrer per la nit, quan era molt de fred, estava plovent, i també hi havia tempesta. A nosaltres ens va fer molta por.
La meva filla, va anar al balcó corrents per veure com plovia i va veure que hi havia bombers, ens va cridar i vam anar ràpid per veure que treien un arbre del camí Sant Francesc, que ha caigut amb la força del vent. La gent mirava què passava, molt curiosos i extrenats. La meva dona no va poder fer el sopar, perquè es va tallar la llum.
Ens vam seure amb espelmes fins que va tornar la llum va anar la meva filla al balcó per veure que feien i va veure que els bombers se n’havien anat.
Loubna

dilluns, 20 de desembre del 2010

LA MEVA ÀVIA TANCA ELS CONTENIDORS

Això va passar al meu carrer fa molts anys.
Abans al meu carrer no hi havia contenidors de brossa i cadascú la deixava a la seva porta.
L’ajuntament va decidir posar els contenidors al meu carrer, av. Barcelona. Quan ens vam assabentar tots els veïns, ens vam posar molt contents, perquè vam pensar que el carrer estaria molt més net. Però va haver-hi un problema, cap veí volia tenir el contenidor a la seva porta.
Al final el van posar a la cantonada just a sota del balcó de la meva àvia.
Quan van posar el contenidor, l’ajuntament va distribuir uns papers explicant que les escombraries s’havien de llençar des de les cinc de la tarda fins que passés el camió de les escombraries. Però tothom les llençava quan volia i quan va arribar l’estiu la meva àvia  no podia sortir al balcó de la mala olor que feia.
Per això ella va decidir tancar amb candau el contenidor, perquè ningú llencés les escombraries fora de l’horari indicat.
Tots els  veïns es van enfadar amb ella perquè en quan passava el camió baixava i tancava el contenidor i l’obria al migdia del dia següent, un cop a la setmana, agafava una garrafa de lleixiu i una escombra i netejava el contenidor.
Els veïns  la van denunciar, però l’ajuntament va dir que si ella tenia el contenidor obert en els horaris indicats, ja estava bé el que feia.
Ella deia que el que no volgués que el contenidor es tanqués el posés al sota de casa seva.
Els veïns van anar a la ràdio i ho van explicar, i des d’aquell tothom coneix a la meva àvia com la dona qué tancava el contenidor amb candau.
Al final els veïns es van acostumar i així vam estar molts anys, fins que van obrir la Via Primília i van posar els contenidors allà.
Laia P.

divendres, 17 de desembre del 2010

les baralles del meu carrer

fa molt de temps... ara no m'enrecordo quin dia era però va haver una discusió en el meu carrer.
soc una velleta de 78 anys adicte al ordinador .

la baalla ba començar amb un tema de diners perquè un li debia diners a l'altra. després es van encarar i perquè si no es maten allà.
jo estava cagada perque feien uns grits que s'escoltava des del carrers girona. menos mal que estava el meu marit perque si no hem moro d'un infart.

el que li debia diners li ba pagar i tot s'hen va arreglar

dimarts, 14 de desembre del 2010

EL DIA MÉS GLORIÓS DE LA MEVA VIDA

Jo sóc una “vella rancia”, em moriria per diners. Ho dic perquè sóc
molt sincera. Visc al carrer Unió, tinc 76 anys, sóc “catalana pura”. No sóc gens amable.
Avui anava pel carrer tota tranquila. He de dir que sempre que vaig pel carrer vaig mirant cap al terra, a veure si trobo algun “duro”. Mentre caminava tota sola mirava cap al terra, però no veia res més que papers.
De sobte vaig veure una cosa brillant, vaig anar corrents cap allà. Em treia la gent del davant amb el meu bastó. M’hi vaig llençar a sobre com si fos un porter de futbol, però no era més que un vidre. Jo vaig pensar: quina “merda”!
Anava en recerca de l’impossible, trobar alguna “pesseta”. Caminant darrere un nen d’ uns 16 anys vaig veure com treia del moneder 60 euros. se’ls va ficar a la butxaca del darrere. Es va parar davant d’una casa.
Semblava estar esperant algú i es va asseure. Vaig veure com 3 billets de 20 euros li queien de la butxaca. Ell no sen va adonar i quan arribà el seu amic van marxar. Jon no li vaig dir res, vaig aprofitar per agafar tot aquell munt de diners. Em vaig posar a cridar com una boja: 60 euros!!! aahhhh!!!
Vaig tornar a casa i el meu fill em demanà diners. Jo li vaig dir que si hagues vist com els havia aconseguit els 60 euros no m’haguès demanat ni un “duro”.
Això es tot el que vaig passar per aconseguir diners, avui pel matí

INCIDENT AL CARRER UNIÓ

Era un dia normal i tranquil era un dia de aquells en que no pasaria res però va pasar jo i un amic vem veure un tio que estava fontentli ostias a un home dintre un cotxe el home tot espantat va trucar a la policia i abans li va dir surt de puto cotxe i el tio va sortir corrers amb el cotxe va aber mes van donar voltes per el poble era com una accena de persecusio jo em vaig quedar de pedra el meu amic riense i lo demes es historia.

L´incendi

Monolog




Un dia, exactament el dia de Sant Joan, un dia molt esperat pels nens, jo Fernanda de Gea vaig celebrar el dia de Sant Joan amb tota la família la millor manera de fer-ho, el meu fill la meva filla i tots els altres.

Jo visc al carrer d´Enrique Granados, vam sopar i fer de tot fins que van arribar les 12 de la nit, l´hora de tirar el petards.

Com que tots no voliem baixar no teniem ganes de baixar en pijama, vam anar al terrat a tirar els petards fins que per error vam començar a tirar petards pel balcó i un dels forts va quedar al terrat.

Bum
Tot ledifisi es va cremar i tot vam ser desollats

Tot per ganduls

Les històries de les amigues del bingo

Com cada dia vaig a la plaça del Carrer Montserrat un lloc molt bonic, per la tarda amb les meves amigues del bingo, unes addictes al joc. Sempre parlem del mateix, de quan tornarem al bingo però aquella tarda vam veure com uns nens lluitaven per una pilota, tan rodona com els seus caps.
-Que ha sigut penalti!!!
-Que no, no veus que has caigut tu sol inútil!!!
-Ei,ei i per que no tirem la pilota cap adalt i ja està?
-No, ha sigut penalti, sinó que t’ho digui en Joan que ha sigut qui m’ha ficat la traveta!!!
-Que jo te ficat la traveta, apa ves-te’n a l’oculista a que et posin ulleres sec, però da igual no et salvarà ni això.
… … … … … … … … … … …
-Les meves amigues i jo vam pensar que quina tonteria tot allò i que en el nostre temps això no hagués passat.
Roger

Cine a l’aire lliure

Hola em dic Marc i explicaré que un dia d’estiu en el meu carrer(Gran Via de Lluís Companys) van decidir fer un cine a l’aire lliure i van ficar cadires, una pantalla molt gran i van fer crispetes també van donar coca cola, fanta...
Aleshores els veïns es van asseure a les cadires i van projectar una pel·lícula que es deia:”101 Dalmatas”; van ficar aquesta pel·lícula perquè hi havia més nens que pares.
A l’acabar, els nens petits es ficar molts contents i cada nen li va dir els seus pares: “volem que es torni a repetir això “.
Després els pares es van reunir i van decidir que ho tornarien a fer.
Marta

El xoc imparable

Ara tinc 30 anys, i visc des de fa 15 visc a la Gran Via, de Premià de Marc, un poblet petit a prop de Mataró. Em dic Laura i una vagada a la gran via va passar que dos cotxes es van xoca,”diuem que hi havia un conductor que avia vegut massa del compte el sue cotxe era de color verd i que anava en direcció contraria , era denit no sabia per on anava,l’altre que venia estava anant molt rapit era imparable no va poder frena i es vam xocar, el cotxe va sortir volant per sort no es vam fer cap mal.
Al cap duns dies d’estar a l’hospital es vam trobar més be, cadascuna de les seves families vam estaven contents per que no els va passar res.


jo vig a la gran via al costat de la panaderia.
diuem que dos cotxes es vam xocar.
hi havia un conductor que esataba borracho i l’atra que anava rapid.
les sevas familias estavan contens per que no avia pasat res.

Festa de carnestoltes a la plaça de la sardana

FESTA DE CARNESTOLTES A LA PLAÇA DE LA SARDANA


L’altre dia el soroll dels tambors i de la gent em va despertar, eren les nou del matí, jo que estava tant agust al llit per culpa del fret que fa en el mes de Febrer, però vaig decedir aixecar-me, que ja tocava.

De seguida vaig anar a mirar per la finestra. Hi havia molta gent al carrer, i cartells penjats en els quals es deia que per celebrar el Carnestoltes, feien un recorregut des de la fàbrica del Gas, (ja molt velleta i ruinosa) fins a la plaça de la Sardana acompanyats de gegants, tabalers i la gent del poble.

Vaig veure que gairebé tots els nens de la meva edat anaven disfressats, alguns de qualsevol manera i altres molt ben vestits i jo no estava allà amb ells.

Em van agafar moltes ganes de baixar cap a la plaça, ja que està al costat del meu carrer, l’Esperança, però em van agafar més ganes encara, quan vaig veure al meu millor amic, en Pau, vestit de pirata i quan vaig saber que repartirien xocolata calenta i gustosa

Vaig anar a suplicar a la mare, em va dir que primer haviem d’esmorzar i triar la disfressa, jo, ja la tenia triada, volia vestir-me de “Superman”, però no era res de l’altre mon, perquè els reis macs me la van portar i la volia estrenar.

Quan per fi vam baixar em vaig trobar en Pau i vam estar jugant, cantant, saltant i ballant tota l’estona!

M’ho vaig passar molt bé, vaig disfrutar com a un camell!

ADEU PLACA

L’ altre dia caminant pel carrer més escaròs, tan tranquil·la, hi havia una enorme pedra i per culpe d’això gairebé me la foto, però això no és important,bé, una mica sí ,ja estic un altra vegada tornant-me a enrotllar i enrollar com una perciana, ho sento, és que tinc una certa edat.

Per on anàvem?ah sí ! aquí al meu carrer passen sempre els nens bruts lletjos i entremaliats de l’ institut i caram destrocen més que l’exèrcit de Franco , si home aquell dictador que destroçava tot, el que va estar manant més de quaranta anys tot per aconseguir quatre pessetes.

Bé, es van carregar la placa blaba on posa el nom del meu carrer, és a dir, la placa blava on possa el carrer pintor Pau Roig. I vaig anar davant d’ells i els i vaig dir un parell de coses però que us heu pensat destrales, com us enganxi fent més trastades anireu a la policia .I ells enfotent-se de mi ,però mira, són uns nens mal educats i ja s’ho trobaran aquesta nit quan entri a la seva casa.

Jordi Vilar

TALLADA DE LLUM AL CARRER TERRA ALTA.

L’altre dia no se que passava a casa...Els pares estaven molt nerviosos i no responien a les meves preguntes...
Jo els hi deia, ‘’mama, papa, que passa? Perquè no pareu d’anar amunt i avall tant nerviosos?’’.
I la mare molt nerviosa em tornava a respondre, ‘’Pauet, han tallat el llum, la cosa s’està allargant molt i nosaltres hem quedat amb els tiets per anar a Girona, però tu no ho entens, ets massa petit.’’

A mi no em va agradar el que hem va dir la mare, clar, com que només tinc 6 anys es pense que no me n’adono de les coses.

Altres cops ja m’ho havien fet, tot i que, si que hi han coses que no entenc molt bé....

Doncs al final vaig sentir al pare nerviós parlar per telèfon mòbil amb els tiets, vindrien ells, ja que, el pare hem va explicar que no podíem anar-nos-en sense revisar-ho tot.

Al baixar al carrer tranquil per anar al parc petit amb els cosins vaig veure un cartell gran on i deia:
``el dia 8 de Novembre es tallarà el llum al carrer Terra Alta, de 7:00 h a 11:00 h’’

Però la cosa es va allargar fins les 13:30 h!

AMB RAÓ ESTAVEN TANT NERVIOSOS!

Una nit emocionant

Una nit emocionant
Avui és la festa de fi de curs de l’ escola el Dofí on va el meu nét que està en el meu carrer Mossèn Jacint Verdaguer.

Espero que no torni a passar com l’ any passat perquè vaja ensurt, vam acabar més tensos que una pança I jo a la meva edat no estic per aquestes coses.

Encara penso en aquella nit quan ja estávem tots preperats per sopar a les taules del pati, i de cop i volta va venir la policia que semblaven “Los hombres de paco” a dir-nos que havia una amença de bomba i havíem d’abandonar el col·legi immediatament.

En aquell instant no m’ ho podia creure. Tothom vam anar a la cantonada del carrer i per si fos poca cosa va començar a ploure i va fer un bon xàfec.

Jo pensava en aquella amanida que devia estar tota mullada i aquells canapès tant bons. Encara que els altres estaven molt espantats.

Després d’ una hora ens van dir que era una falsa alarma i que podíem tornar a l’ escola tranquils. Peró jo li vaig fer un petó fort el meu nét i vaig anar cap a casa a menjar-me un bon entrepà de pernil salat, vaig posar la televisió i vaig veure “la Noria”, va ser molt impactant.

Aquest any per si a cas portaré la carmanyola a la butxaca per si hi ha sorpreses. Mare meva aquestes coses a la meva edat, i tot pels néts, que els estimo molt!!

Mar Martinez

LA MILLOR BARALLA DEL CARRER

LA MILLOR BARALLA DEL CARRER
Avui a la tarada dos senyors grans s’han començat a donar cops al mig del carrer la Gran Vía i s’han començat a dir unes coses com, gili...algu, ca...no se que, i no se que més perquè el meu pare llest m’havia tapat les orelles, però l’únic que vaig entendre perfectament van ser els crits d’una senyora gran que cridava tant fort que inclús s’escoltava amb les orelles tapades, deia que estaven bojos!

La veritat es que la senyora nerviosa tenia raó, estaven bojos!
Llavors no recordo qui va trucar a la policia però estava ocupada en altres coses com per exemple, robatoris atracaments, accidents...

Al final un dels dos va tenir que marxar per força perquè l’altre era més fort.

Ha sigut la tarda més ``guay´´ del món!

El gat que volia ser un ocell

Va passar el dimarts, al meu carrer, Jacint Verdaguer.La veïna, una dona molt vella, que viu enfront de casa meva, és molt bona i sempre em dóna caramels dels bons i em deixa veure el seu gatet. És un gatet molt maco de color blanc.
La veïna era a casa seva. Quan es va aixecar va buscar al gatet, però no hi era. La veïna va mirar per la finestra, feia un dia esplèndid, i el gatet estava al carrer. Va baixar a buscar-lo, i s’havia fet mal , encara que vivim al primer. Jo una tarda volia veure al gatet. Però la veïna em va dir: “Té maco et dono caramels, però no pots veure al gatet”. La mama em va dir que estava malalt, i que la veïna es gastaria 2.000 euros perquè es quedés un mes sencer al veterinari que hi ha prop de la carretera. Quan va tornar a casa, el gatet es va llençar perquè volia ser un ocell, però va passar exactament el mateix.
Paula

EL MEU CARRER

El meu carrer  es un carrer poc transitat per la gent i per els cotxes ,i a un bar que esta ple de gent a vagades i ha gent passejant el gos, al meu carrer hi han molt blocs de pisos , jo visc en al mes modern  i nou que als han reformat no mes el cuart que es al atic i prou, als altres pisos son molt vells pero estan be pero es tindrian que modernitzar
Avagades ya festes del carrer  i es molt divertit,cuan es nadal sompla de gent pero nomes per les festes no per res mes , pro com e dit abns es molt sulitari  perque no es gaire important pero te bones vistes perque esta al costat del mar.
Roger

Monòleg: barallant-se com un nen petit

Avui, la meva mare i jo vam anar a la casa de la meva tieta,fa molt sol, la meva mare va dir que la casa de la meva tieta estava a Premià de Mar i jo no sabia on estava, desprès la mare m’ho va explicar.
Vam arribar a Premià de Mar una hora desprès, vam anar fins a casa de la tieta i ens va dir: “aquest carrer es diu Carrer Enric Granados”,i anava explicant les botigues que hi ha al carrer. Quan vam arribar al carrer de la tieta,vam veure dos senyors que s’estaven barallant i jo no sé què estava passant amb ells. Desprès, la meva mare va preguntar a una senyora que estava mirant. Quan la senyora va acabar de explicar, la meva mare no es va quedar a mirar, peró jo volia mirar i la meva mare va dir que ara no podia, perquè calia anar a casa de la tieta.
Finalment, el meu pare va venir a buscar-me.
Els dos homes van anar a l’ hospital perquè es van donar una pallissa.

Un dia de focs, però no artificials...

Era un dia de grans alegries, un dia molt feliç, per mi també, el gran dia de Sant Joan, el dia dels grans focs artificials.
Haviem que anar a un casament d'uns amics,un feliç matrimoni,em vaig posar el vestit aquell amb la faldilla negra i llarg, el meu preferit, el casement era al Masnou, vam anar allà, a aquell poble tan bonic.
Tots estaven tiran petards negres, de tots tipus i ven bonics, quan nosaltres estavem celebrant el nou matrimoni bonic, quan, el meu veí, va trucar al movil del meu fill, el movil nou i tan tecnológic,li deia que havia un incendi, al nostre bloc, al llarg Carrer Mossen Jacint Verdaguer, el carrer t’han bonic.
Un nano havia tirat un petard gran al pati de darrere I va explotar, fent un incendi que va afectar a tot el nostre bloc sencer, tot es va cremar, menys el nostre pis i uns quants més, em vaig asustar molt, gairabé em va
donar un infart, pensantme que les meves nines s'havien cremat. Quan vam tornar a casa a les 4 de la matinada, tot estava cremat, l'escala tota negra, tot ple de fum, no vam haber-hi victimes, però si un gran ensurt.
El mes impactant, es que estada feta en fets reals.

L’ARBRE CAIGUT

Al davant de la meva vivenda hi ha un arbre espectacular, majestuós. Aquest arbre fa que cada estiu tinguem una bona ombra i estem tots ben frescos. Un ventós dia de tardor, les ràfegues de vent bufaven tant que la gent es va abstenir de sortir de casa. Al cap d’unes hores, el vendaval es va calmar i tots, més assossegats vàrem sortir de les cases i què vam contemplar? Doncs aquell fornit arbre havia platicat.
Va aixafar vàries cases i fanals. Una veïna va trucar als bombers i en qüestió de minuts van arribar.
Vaig badar boca i quan  me n’adonava ja no hi era l’arbre. Hi van plantar una morera ben satisfactòria que a tots ens va agradar. El veí que no podia sortir de casava aconseguir-ho sense cap problema i tots vam tornar a somriure.

Arnau Divins

incendi a la Gran Via

Hola, em dic Joan, i ara explicaré el que va passar al meu carrer fa 2 setmanes.
Era un dia de tardor normal sense cap inconvenient, i de cop i volta, vaig veure fum que sortia d’una finestra gran, però no sortia a quantitat, semblava que estiguessin cuinant.
Començava a sortir més i més negre, la gent mirava preocupada i s’esvarava a mida que el fum s’ennegria.
Vaig trucar als bombers del poble i en uns cinc minuts estaven allà.
Van treure les escales llargues, perquè era un 5é i van començar a pujar van treure a la dona i ella cridava desesperada que el seu marit no hi era.
- El meu marit no hi es!!!
Finalment el marit estava a Barcelona en una reunió i ell deia que ja li havia dit a ella.
El cop a ella li havia afectat.

Trucades a tots els veins

Que, qué va passar fà dues setmanes? Doncs bé, fa dues setmanes uns vailets van anar picant totes les cases del carrer Pintor Pau Roig. Perquè ho feien?
Doncs els nens teníen ganes de gastar brometes pesades a la gent gran i anaven demanant un got d’aigua a cada casa del petit carrer.
Al final quan per fi els vaig cridar l’atenció els xiquets no en van fer pas cas i van seguir picant les casetes del costat.
Quan em vaig empipar de veritat vaig amenaçar als joves amb avisar la policia.
Els joves van demana perdó aducadament i passificament i van anar marxant cap a casa seva. Però jo ja havia telefonat a les seves cases de manera que els seus pares es van empipar molt amb ells

monoleg del meu carrer

Quan m’estava llevant de la migdiada, he alucinat, perqué he vist a uns nois que s’estaven barallant.

He baixat per les escales ,corrent, i quan he arribat abaix m’han donat unes ganes de separar-los....Quan els-hi he dit que no es barallessin, no m’han fet cas i han continuat barallant-se.

He trucat ,rapidament, als mossos d’esquadra, han vingut i els nois,joves, han fugit.

Al dia següent m’els he trobat a la Travessia Miramar i em van demanar perdó per insultar-me.

l´àvia que no pot anar a comprar el pa

Un dia jo a les deu del matí sortia a comprar el pa després de prendrem les
meves 22 pastilles per tots els mals que tinc a tot el cos. Vaig agafar el vastor i les claus de casa
i men vaig anar a comprar el pa. Al sortir de casa vaig veure que en front del forn hi havia un incendi, i em vaig imaginar que semblava la guerra civil de la meva epoca del 96 al 99.


Jo volia anar a comprar el pa, però un bomber molt enfeinat no em va dexar passar, però jo com que soc tant tossuda volia passar fos com fos. Vaig trepitjar amb el vastor i els meus dos peus gegants la manguera i tots els bombers es preguntaven perquè no sortia aigua i jo men vaig anar de rosetes a comprar el pa.


Quan vaig sortir del forn el bomber em va donar un paperet groc i jo li vaig preguntar que era allo i ell em va dir: "es una multa, senyora ha de pagar 500 euros" i jo li vaig respondre: "no pagaré ni un cèntim" i ell em va posar 100 euros més per no fer cas i jo li vaig donar un cop de vastor (un volet).

Robatori de pa afortunat

A veure m’esteu demanant un fet curiós d’aquest carrer? Doncs començem: Jo estava parlant amb les meves amiges, la Pepita i la Lola les joves. De sobte hi venen dos ‘’canallas’’ amb pistoles que volien atracar al forn, jo vaig cridar perquè les pistoles em feien por. Les meves amiges no sabien que pasava i em van preguntar per què cridava, aleshores jo nerviosa vaig assenyalar amb el dit les pistoles. Ellas tambè van cridar i van alborotar tot el carrer de la Mercè.
Aquells dos maleducats i ‘’malparits’’ apuntaven a la dependenta amb les pistoles. De sobte ve un home guapo i fort com un roble i aquest es va tirar sobre els dos ‘’canallas’’. Desprès va venir un policia i va pregutar que va passar, la dependenta, la Pepita, la Lola, el home i jo vam dir els fets. La policia s’en va endur els dos maleducats.
Quan la Pepita, la Lola i jo ja ens anàvem, va venir l’home guapo i fort i em va donar un petò, jo em vaig quedar de pasta de moniato. Jo tenia vint-i-cinc anys. L’home aquell ara és el meu marit, en Francesc que ara és lleig, a qui no suporto més; portem quaranta anys casats, Déu nos en guard. Espero viure molt mès i que el meu marit es mori!!!

Adrià M.

RESIDÈNCIA CA N' AMELL



El 2007, al carrer Rafael de Casanova, hi van començar a edificar un edifici.No sé perquè però aquesta obra ha estat molt de temps parada i han trigat molt a construir-la.Està just situada a davant de la nova xuxeria, que també fa poc que està oberta,”can xocolata”.Fins no fa gaire es va saber que era una residència d’ avis molt luxosa.Ja ho tenen tot decorat.Un jardí molt maco també l’ han decorat.Ara farà tres setmanes que van penjar en lletres de color platejat i per dues bandes el nom de la residència.Es diu “Ca n’ Amell”.També al costat del nom també hi han penjat el logotip.És una residència molt gran i nova.

divendres, 10 de desembre del 2010

Ple d'aigua

El què escriure ara és una cosa què mai havia vist i mai havia passat en el meu carrer, això és una història de veritat.

Era un divendres per la nit sobre les 19:00 o les 19:30 quant el mini diluvi “universal” va començar, al principi tot era per riure, no plovia casi gens però després................ anava a més, més, més i més....................
Jo primer estava en l' ordinador , però quan anava a més la pluja, vaig anar a la meva habitació, a continuació vaig obrir la meva porta de la finestra i..........
Tot el meu carrer estava inundat , els cotxes flotaven, la gent casi nedava i totes les clavegueres estaven desbordades, però la cosa bona es que feia calor, encara què jo estava al·lucinant i una mica espantat.

Segurament als propietaris dels cotxes tinguessin el cotxe una mica espatllat, i molt mullat, sense parlar de les persones que haguessin anat al carrer, molt, molt, mullats devien haver quedat.

Per sort no va passar res, el que era casi impossible és què s’inundés, un carrer amb baixada “Carretera Vilassar de Dalt”.

Luca F.

dijous, 9 de desembre del 2010

El meu carrer: Can Maresme


Visc al quart  pis del número deu i des de la finestra veig el camp. Per allà pasturen ovelles, hi ha un petit bosc i una riera, i un dia vaig veure un conill. És molt tranquil i visc molt a gust.
Surto del portal de casa i anant cap a la dreta veig un aparcament de cotxes i un forn de pa on hi anem cada dia a comprar. Baixant  cap a  l’esquerra trobo la granja del Manu i la riera i pujant cap a la dreta hi ha un parc on de vegades hi vaig a jugar amb els meus amics.
Prop de casa hi ha una fàbrica de roba. Coneixen la meva família i de vegades hi anem i ens regalen roba de vestir per a mi i per al meu germà petit, que es diu Yahya. Estic content perquè és roba bona de marca. 

Mohamed

El carrer Lourdes de Premià de Mar


El meu carrer és tranquil, i davant del portal hi ha arbres que veig des del meu balcó. També veig el camp de futbol de Premià de Mar, el poliesportiu i un tros del mar.
 Sortint del meu portal, girant cap a l’esquerra, tinc  un supermercat que es diu Suma on venen de tot. I més endavant quan creuo la carretera anant cap a l’esquerra tinc un forn de pa i una carnisseria. Després tirant recte trobem un locutori i un bar.
Per arribar a la mesquita on resen els musulmans i on els nens aprenen a llegir i escriure àrab, tinc deu minuts a peu.
 El que menys m’agrada és que trigo 45 minuts per arribar a l’ institut.
Insaf

El carrer Pilar i els meus amics


El meu carrer és llarg i al costat hi ha un parc. Pels matins és molt sorollós però a les nits torna la  tranquil·litat.
Sortint del portal de casa cap a la dreta hi ha dues botigues, en una hi ha una oficina i a  l’altra hi ha una carnisseria.  Anant  cap a la esquerra hi ha una botiga de telèfons i al costat, un bar. Ara estan fent obres per asfaltar el carrer i són molt molestes pels veïns, però desprès es podar caminar i passejar millor.
El que més m’agrada d’allà on visc és que  jo i les meves amigues podem sortir per les tardes a jugar a futbol, anem al parc,  parlem de l’escola i de moltes coses més.
Fàtima

El carrer Dr. Martí Casses, prop del mar


El meu carrer està a Premià de Mar i des de la meva habitació es pot veure el mar. No és gaire llarg, només té unes vint cases. És tranquil, encara que alguna vegada des de casa se senten sorolls perquè tinc uns veïns que tenen nadons bessons que ploren sovint, fins i tot a la nit.
A prop de casa, sortint del portal a la dreta, està el camí que va al Cristòfol Ferrer i el Serra Marina, i en 3 minuts  estic a l’ institut. En canvi, el camí de l’esquerra em porta al centre del poble, on hi ha botigues, i al quiosc on anem a comprar el diari.
També m’agrada molt viure allà perquè les cases tenen jardins molt grans i també hi ha parcs infantils per jugar amb els amics. 
Aleix S.

El carrer de la plaça

El meu portal està al final del carrer, que no és gaire llarg. Sortint a la dreta està el final del carrer on hi a un banc,  una peixateria i un supermercat . Davant del meu balcó hi ha una mansió on vivia una senyora gran. Quan va morir,  l’Ajuntament va iniciar unes obres per fer alguna obra pública. Sortint a l’esquerra hi ha una fruiteria i una botiga de consumibles informàtics . 
  
                                                                                  Aleix B.

El carrer Girona de Premià de Mar


El meu carrer és llarg, jo visc al núm. 44, al tercer pis. També és estret i està ple de cotxes aparcats a banda i banda. Jo no tinc balcó però els altres edificis sí que en tenen i jo en voldria tenir.
Sortint a la dreta de casa meva, trobem un edifici molt alt i anant cap a l’esquera alguna botiga. No hi ha arbres, no tenim parc i a més a més, visc lluny de l’estació del tren i de la platja. Per anar a l’institut trigo mitja hora. Casa meva està més a prop del centre de Premià de Dalt que de Premià de Mar.
Però hi ha una cosa que sí que m’agrada. A prop de casa meva viuen els meus cosins i cosines, de manera que ens veiem sovint, jo vaig a casa seva i elles vénen a casa meva.

kawtar

L'AFICIONAT QUE DONA SORT

L’altre dia vaig anar a veure un partit de futbol molt maco.

Estaven jugant el Barça vs Madrid. Estava amb els meus amics i els meus cosins. Érem
15 nens .


En el minut 24 de la primera part amb un chut dae falta de Cristiano Ronaldo va col.locar la pilota per tot l’escaire. Tots els aficionats del Barça estaven escridassant Cristiano Ronaldo .


Quan va començar la segona part en el minut 54 el tonto de Messi va marcar un gol de penalti que va provocar David Villa I 20 minuts després un aficionat va entrar al camp despullat, de sobte jo no vaig necessitar ni prismàtics ni res, ho vaig mirar amb els meus ulls, era l’Andrei Jathmanu.

El partit es va parar 5 minuts. Aquell afiçionat li va donar sort el reial Madrid, perqué 2 minuts despres Gonzalo Higuaín va marcar amb un cop de cap que va centrar Xavi Alonso de corne.

Quedaven 10 minuts i el Madrid estava presionant per que no marquin el F.C.B .

Cristiano quasi marca de falta , era la ultima jugada del partit .

PIIIIIIIIIII¡ s’ha acabat el partit i tot el public del bernabeu estava escridassant a els jugadors del Barça. fi

EL ROBATORI

Aquella nit no sabia el que havia passat fins que els meus néts m’ho van dir. Em van dir que en el C/Enric Granados van robar el carro de la compra d'una àvia. La van robar uns joves, el meu marit va dir que en els seus temps això no passava.


Vaig pensar que només li van robar però també li va donar un infart. Va venir la policia i l'ambulància .Em vaig posar molt nerviosa i intranquil·la per que no sabia què podia fer.
Van trobar als joves , i des d'aquell dia no la torno a veure.
Milton

UN TRIST ACCIDENT!

La meva Mare va veure pel balcó a molta gent i després va avisar-nos i també nosaltres es vam abocar i allà , al veure tanta gent, nosaltres ja vam dir que havia passat una cosa i al veure tanta gent també vam veure al bombers . Era que una casa del meu carrer s’estava cremant i a la casa hi havia una nena i la nena va poder sortir però va sortir plorant perquè va tenir molta por , després el pares van veure que havia passat tot això i ells es vam espantar molt. Després es veu que va petar la caixeta de l'electricitat de baix de la seva casa.

CARLA M.