Rining i jo contesto ja vaig obrir la porta i estava el bomber i ens diu que hem de sortir i jo crido aaaaaa!!!!!!!!!!!!! i els vaig dir a les meves amigues que havem de sortir de casa que uns veïns inútils no sabem fer pa i jo i les meves amigues estaven molt enfadades perquè no podíem veure acabar de veure la novel•la que potser es feien el petó o no se feien el petó estaven tant enamorats el noi era tan guapo jo volia ser la seva novia ell a la televisió ja té una i jo i les meves amigues estaven pensant que com acabaria la novel•la estava tots els veïns a baix i baixen els bombers i els policies i ens diu que no era res i jo i les meves ens caguen ens els veïns que no sabien en fer pa i quan van arribar casa meva ja havien acabat la novel•la però ens van preocupar perquè com es que es quedaven a dormir a casa meva i els dissabte podien veure la novel•la . I en el terra hi havia oli i jo com sóc tan patosa vaig caure i en baix caure i en vaix trencar la cama per culpa dels veïns inútils que no saben fer pa.
I ara estic a l'hospital ii ara m'han enguixat la cama i no puc anar d'aquí a un mes per culpa d'aquets veïns inútils que no saben fer pa i no podré veure en aquest mes la novel•la i tampoc podré veure les meves amigues però en una setmana ja em deixaran sortir de l'hospital no hi ha televisió i no podré veure la novel•la, però jo suposo que els meus pares me gravaran.
Però en el hospital ja faré amigues i jugaré amb elles i en el hospital si que n’hi ha televisió en la habitació de les meves amigues del hospital i podré veure la novel•la i segur que m'ho passo molt bé en el hospital el cap d'una setmana em donen l'alta i ja poc sortir del hospital i me'nvaig a casa meva i li pregunto als meus pares que si m'han gravat la novel•la i els meus pares em contesten que si que me l’han gravat i jo em vaig posa molt contenta i quan vaig arriba a casa hem van prepara una festa sorpresa i en cara em vaig posa mes contenta i em van posar la novel•la perquè la veies amb les meves millors amigues.
Estefania
I ara aquí se acaba aquesta novel•la
divendres, 30 d’abril del 2010
Ha ha ha ha ha ha ha em vaig espantar
Estava tranquil·la a casa meva fent els deures i de sobte sento soroll de gent gran barallant-se. Jo vaig baixar a baix per veure què passava i estaven dos germans que s'estaven barallant. El juanito li deia :
_ves-te'n a la merda (i li diu el pepito)
_mira calla, ja que m'estàs afartant
I després un home que passava per allà els va intentar separar i no va poder. Llavors va trucar a la policia que vingués immediatament. Llavors quan va venir la policia feien que no s’estaven barallant i quan se'n van tornant a la baralla i així es va quedar.
Despres la poli ja se n'ha adonat i els va agafar i se'ls va endur i els va fer unes preguntes.
Fàtima
_ves-te'n a la merda (i li diu el pepito)
_mira calla, ja que m'estàs afartant
I després un home que passava per allà els va intentar separar i no va poder. Llavors va trucar a la policia que vingués immediatament. Llavors quan va venir la policia feien que no s’estaven barallant i quan se'n van tornant a la baralla i així es va quedar.
Despres la poli ja se n'ha adonat i els va agafar i se'ls va endur i els va fer unes preguntes.
Fàtima
El robatori
Bummmmm han trencat un vidre per entrar a casa de la meva veïna, hi hu van destrossar tot després més tard jo vaig passar per allà i vaig veure al vidre trancat i vaig trucar la policia. Em van dir que no fes bromes, perquè era un nen petit i que no truqués més en aquest telèfon. Jo vaig anar corrents i vaig cridar el meu germà perquè sortís a veure que havia passat
Ell va entrar i es va trobar els lladres de cara i li volien donar un cop al cap, però no van poder i jo me’n vaig anar a casa meva a buscar un bat de beisbol i vaig tornar a casa de la meva veïna. Els vaig donar un cop amb el bat de beisbol, van caure al terra, al meu germà va agafar el seu mòbil i va trucar la Policia perquè vinguessin a buscar els lladres i van venir i al final els van agafar els van caure 30 anys de presó.
Adrià
Ell va entrar i es va trobar els lladres de cara i li volien donar un cop al cap, però no van poder i jo me’n vaig anar a casa meva a buscar un bat de beisbol i vaig tornar a casa de la meva veïna. Els vaig donar un cop amb el bat de beisbol, van caure al terra, al meu germà va agafar el seu mòbil i va trucar la Policia perquè vinguessin a buscar els lladres i van venir i al final els van agafar els van caure 30 anys de presó.
Adrià
L’hòstia del segle
Vieivip!!! Un altre missatge del pesat del meu germà.
És culpable que estigui a casa amb la meva preciosa cama trencada i encara em poso dels nervis quan hi penso. Anava amb el meu germà en el mateix patinet i no em va fer cas
I ell sense que ell tingui cap de remordiments se’n va anar de viatge amb els meus pares a París i que cada dos minuts m’envia un missatge dient que s’ho està passant molt bé, i sempre em recordaré d’aquell forat del passeig de circumval•lació . També me’n recordaré del la família d’aquell motorista que ens va veure i no es va parar per saber si estàvem bé i a sobre estic a casa amb una amiga de la meva mare que és molt molt molt pesada i es diu Paquita i sempre diu el mateix “estàs bé ...”
Virivip!!!!com sigui el meu germà me’l carrego...
- hola Nil, estic a la Torre Eiffel i és molt “xulo”. Pol
Quan la Paquita se’n va anar a comprar, va passar allò inesperable, vaig caure aaaaaaaaaiuuuuuuu!!! intentant agafar el mòbil que estava en la tauleta del costat .
Quan va venir la meva família del viatge, li vaig fotre una pallissa al meu germà que ara els dos estem amb la Paquita, amb las cames trancades i els meus pares a Hawai .
nil
És culpable que estigui a casa amb la meva preciosa cama trencada i encara em poso dels nervis quan hi penso. Anava amb el meu germà en el mateix patinet i no em va fer cas
I ell sense que ell tingui cap de remordiments se’n va anar de viatge amb els meus pares a París i que cada dos minuts m’envia un missatge dient que s’ho està passant molt bé, i sempre em recordaré d’aquell forat del passeig de circumval•lació . També me’n recordaré del la família d’aquell motorista que ens va veure i no es va parar per saber si estàvem bé i a sobre estic a casa amb una amiga de la meva mare que és molt molt molt pesada i es diu Paquita i sempre diu el mateix “estàs bé ...”
Virivip!!!!com sigui el meu germà me’l carrego...
- hola Nil, estic a la Torre Eiffel i és molt “xulo”. Pol
Quan la Paquita se’n va anar a comprar, va passar allò inesperable, vaig caure aaaaaaaaaiuuuuuuu!!! intentant agafar el mòbil que estava en la tauleta del costat .
Quan va venir la meva família del viatge, li vaig fotre una pallissa al meu germà que ara els dos estem amb la Paquita, amb las cames trancades i els meus pares a Hawai .
nil
dimecres, 28 d’abril del 2010
Els cotxes borratxos
- Nnnnnnnn, nnnnnnnnnn, nnnnnnn .
- Iiiiiiiiiiiiiih gggggg , iiiiiiiiiii hhhhhhhhh
- Huaaaa cago en tot em moriré.....
- El del carrer Unió va cridar: ei tu et penso matar , quan he sentit aquet soroll vaig sortir de la finestra i he vist dos cotxes xocats i n’hi havia un aparcat i el van embestir . Després va venir la policia amb la seva sirena : ni no ni no ni no , però van venir dos cotxes patrulla, van posar el partes . Els dos senyors estan ferits i va venir l’ambulància amb el seu escàndol : ninou ninou ninou .
Desprès vaig baixar al carrer i vaig trobar una noia que més o menys tenia 12 anys i li vaig dir : - ei tu noia com et dius i ella em va dir Irene
Hi havia un senyor que era gran i que em va preguntar que ha passat i jo li vaig dir: un accident .
Més o menys tendria 67anys era alt i era una mica gros.
Bassim M.
- Iiiiiiiiiiiiiih gggggg , iiiiiiiiiii hhhhhhhhh
- Huaaaa cago en tot em moriré.....
- El del carrer Unió va cridar: ei tu et penso matar , quan he sentit aquet soroll vaig sortir de la finestra i he vist dos cotxes xocats i n’hi havia un aparcat i el van embestir . Després va venir la policia amb la seva sirena : ni no ni no ni no , però van venir dos cotxes patrulla, van posar el partes . Els dos senyors estan ferits i va venir l’ambulància amb el seu escàndol : ninou ninou ninou .
Desprès vaig baixar al carrer i vaig trobar una noia que més o menys tenia 12 anys i li vaig dir : - ei tu noia com et dius i ella em va dir Irene
Hi havia un senyor que era gran i que em va preguntar que ha passat i jo li vaig dir: un accident .
Més o menys tendria 67anys era alt i era una mica gros.
Bassim M.
El meu carrer i la cosa que ha passat
Xiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!, Ni no ni no ni no ni no!!,ua ua ua ua ua ua ua!
Estava a casa meva i vaig sentir aquell soroll que venia de fora,em vaig treure el cap al balcò de la meva casa i vaig veure que al final del meu carrer hi havia foc a una casa i vaig veure la nena cridant foc foc foc foc i que estava plorant va venir l’ambulància i a la nena li van venir els bombers a per ella ...
I la nena va sortir plorant pel el por que tenia . Es va encendre la casa perquè a sota d’aquesta casa i el comptador de la llum i va explotar i va comenzar a sortir foc . Jo estava a la meva casa tan tranqui-la i vaig sentir aquests sorolls i em vaig espantar perquè tot el carrer el carrer es va apagar i jo també està veient la tele i va apagar tota la casa de cop. I es va tirar una setmana per arreglar el comptador de la llum.
La veïna Laura es va perdre l’acció perquè estava treballant i quant vindre estava la nena i els pares al carrer i ens va preguntar què hi havia passat.
La Laura ès amb el cabell marrò i el ulls de color verds, la Laura ès molt simpàtica te ajuda a tot i es molt bona noia i quan en tingut alguna baralla amb ella sempre ens ha vingut a perdonar-nos.
Carla M.
Estava a casa meva i vaig sentir aquell soroll que venia de fora,em vaig treure el cap al balcò de la meva casa i vaig veure que al final del meu carrer hi havia foc a una casa i vaig veure la nena cridant foc foc foc foc i que estava plorant va venir l’ambulància i a la nena li van venir els bombers a per ella ...
I la nena va sortir plorant pel el por que tenia . Es va encendre la casa perquè a sota d’aquesta casa i el comptador de la llum i va explotar i va comenzar a sortir foc . Jo estava a la meva casa tan tranqui-la i vaig sentir aquests sorolls i em vaig espantar perquè tot el carrer el carrer es va apagar i jo també està veient la tele i va apagar tota la casa de cop. I es va tirar una setmana per arreglar el comptador de la llum.
La veïna Laura es va perdre l’acció perquè estava treballant i quant vindre estava la nena i els pares al carrer i ens va preguntar què hi havia passat.
La Laura ès amb el cabell marrò i el ulls de color verds, la Laura ès molt simpàtica te ajuda a tot i es molt bona noia i quan en tingut alguna baralla amb ella sempre ens ha vingut a perdonar-nos.
Carla M.
Fets sobre el meu carrer
Esto es un atraco
El dia 25 de març del 2009
Van a entrar a robar a l’escala del costat.
Dos romanesos encaputxats.
A les tres del mati
Van forçar la porta
Van lligar i emmordassar a la gent .
I els romanesos els van tenir segrestats durant tres hores .
Apunta de pistola i van amenaçar que si no els donava els dos-cents mil milions d’euros valorats en joies ho mataré .
Van robar dos-cents mil milions d’euros valoraràs en joies .
Els van detindré tres carrers mes enllà els mossos d’esquadra .
Els van condemnar amb 20 anys de presó i van morir .suïcidats i els mossos es van posar contents i els mossos es van .emborratxar
L’acció l’esta veient en Pepito, és molt bon home treballador va
Veure com van córrer tres carrers mes a dalt fins quals van detindré.
Marc G.
El dia 25 de març del 2009
Van a entrar a robar a l’escala del costat.
Dos romanesos encaputxats.
A les tres del mati
Van forçar la porta
Van lligar i emmordassar a la gent .
I els romanesos els van tenir segrestats durant tres hores .
Apunta de pistola i van amenaçar que si no els donava els dos-cents mil milions d’euros valorats en joies ho mataré .
Van robar dos-cents mil milions d’euros valoraràs en joies .
Els van detindré tres carrers mes enllà els mossos d’esquadra .
Els van condemnar amb 20 anys de presó i van morir .suïcidats i els mossos es van posar contents i els mossos es van .emborratxar
L’acció l’esta veient en Pepito, és molt bon home treballador va
Veure com van córrer tres carrers mes a dalt fins quals van detindré.
Marc G.
dijous, 22 d’abril del 2010
El carrer de la sort
Cada matí quan anava a l’escola passava per el mateix carrer, el carrer Pau Roig, però aquell dia vaig decidir passar pel carrer Ponent. Quan vaig arribar a l’escola tenia un control de naturals i em van dir que la professora no havia vingut, quina sort justament per aquell control no havia estudiat gaire i el dossier que havia d’entregar estava mig fet. El divendres el noi que m’agradava no va venir perquè estava malalt però ja estava bé i avui sí que ha vingut.
A l’hora de català el Joan Marc va dir que fes una historia del “meu carrer” i em va posar un positiu, per fi! Sona el timbre i sortim al pati. Tot just quan estava sentada al banc amb la meva millor amiga l’Alba, el Alexander, la persona més simpàtica de la meva vida, es senta al meu costat i comença a preguntar-me coses:
-T’agrada la neu?-em va preguntar tot somrient-me
-Ss sss si -vaig contestar quequejant
-Aquest dissabte vaig als Pirineus amb dos amics més i el pare em va dir que podia convidar a 3 amics -em va dir. en els meus pensaments vaig dir que aquesta era la meva
-vols venir-hi tu?-em va preguntar
Emm...si no et fa res però encara ho he de preguntar als pares- vaig contestar tota vermella com un tomàquet-
Doncs perfecte! Ja sou tres –va dir picant-me el ull -aquesta tarda em dius si et deixen o no, bé me’n vaig cap a classe, adéu!
-Adéu!-vaig contestar-li.
jo tan nerviosa li contestava quequejant...
Riiiiiiiinnng!!!! Oh no! Ha sonat el timbre, aquesta hora m’ha passat volant, m’agradaria que fos mes llarg i estar una estona més amb el noi que m’agrada. Quan entro a la classe de musica em trobo en Aleix al costat de la taula on em sento normalment semblava que em volia dir alguna cosa quan em sento em mira i em pregunta:
-T'agraden els parcs temàtics?-em va preguntar mirant-me als ulls fixament.
-Emm…si, m’encanten i sobre tot les atraccions fortes i de por!
–t’agradaria anar amb mi a un parc d’atraccions aquest dissabte?
No vaig saber que dir-li per que havia quedat amb en Alexander i li vaig contestar:
-És que no se si em deixaran els pares primer ho he de preguntar i per la tarda t’ho diré d’acord?-li vaig dir amb un to impacient
D’acord com vulguis- em va contestar amb un picant-me l’ull
Ufff!!!! No sé què faré és que m’agradaria anar al la neu amb l’Alexander però es que els parcs temàtics m’encanten. No se que fer!!!!!!!!!!!!!!!! L’alba em va veure que tenia una cara de preocupada i em va preguntar:
-Què et passa?
-Sabies que l’Aleix m’ha demanat que vagi amb ell el dissabte al parc temàtic!
-I quin problema tens?- em va mirrar amb una cara estranyada
-Doncs que el dissabte anava amb l’Alexander als Pirineus no?
-Ah si! Doncs no sé, jo de tu m’ho pensaria bé perquè l’Aleix i l’Alexander no és que es portin gaire be...
-Ja ho sé tu que fàries en la meva situació?
-Uf!!! No sé, no sé...
-Be, fins desprès. Et vindre a buscar eh!!
-Adéu!
Quan arribo a casa li explico tot a la mare perquè m’ajudi a sortir d’aquest problema. De sobte la mare em diu que no m’he de preocupar que ella m’ajudarà.
-Tinc una idea!- va dir la mare
-Quina, quina?- vaig preguntar-li amb una cara d’ entusiasmada
-Digues-li que encara no ho has pogut preguntar perquè avui jo no hi era a casa.
-Però...-vaig contestar-li
-Tu digues-li i prou jo ja m’encarrego d’això- li va dir-me clicant-me l’ull
-Com vulguis
-Va, renta’t les mans, que paro taula!
-D’acord!
-Quan anava per el camí per anar a buscar a la Alba un Home vell em pregunta:
-Com et dius joveneta?
-Houda
-Sé el que et passa perfectament oi que dos nois t’han demanat per quedar aquest dissabte?
-I vostè com ho sap?
-Sóc un Home que llegeix els pensaments dels altres i se com acabarà això. I t’aconsello que fagis cas del que et diu la teva mare i que confiïs en ella.
-N’estàs segur?
-I tant!
-Moltes gràcies! Adéu.
-De res adéu, adéu i sobre tot fes el que et diu la teva mare!
-Sí!!
Quan estava fent el mig camí que em faltava per arriba a casa de l’Alba anava pensant estranyada com ho sabia això però...es igual m’ha dit que fes cas a la mare dons segur que es el millor.
-Hola alba!
-Hola al final que faràs amb aquell parell?
-Doncs m’ha dit la mare que el hi digui que ella no ha estat a casa a l’hora de dinar i que no li he pogut preguntar.
-I faràs el que t’ha dit?
-Sí. Espera! No vull passar per aquest carrer passem pel carrer ponent perquè avui per el matí he passat i he tingut sort.
-Com tu vulguis
De sobte em trobo l’Alexander i em pregunta:
-Què, al final et deixen?
-Perdona però es que no ho he pogut preguntar perquè la mare no hi era...
-Ah...però tingues en comte que ho tens que tenir clar abans del dimecres.
-D’acord!
I passa 1 minut de silenci i ningú diu res volia treure tema però no podia em feia molta vergonya ara no parlo ni res però quan ja s’hagi acabat aquest moment pensaré que sóc burra perquè podia ser capaç de dir-li alguna cosa però ara no m’atreveixo. Me n’havia oblidat de l’Aleix que li tenia que dir que no podia perquè...
-Aniràs de colònies?- va preguntar-me trencant el silenci que hi havia
-Si i tu?
-També- va dir m’entres esperàvem a la alba que s’estava cordant les sabates
- Va, alba estem esperant
-Tranquils podeu anant seguint.
L‘Alba em va picar l’ull mentres que l’Alexander no mirava jo la vaig entendre perfectament em volia dir que seguéssim junts que ella ja vindria desprès que ho feia perquè pugéssim anar sols.
-Doncs anem seguint.
Jo em vaig posar a mirar a l’Alexander d’una manera que mai l’havia vist ell també em mirava i vaig ser capaç de fer-li un clatellot fluixet i li vaig dir:
-A veure si m’atrapes i me la pots tornar- vaig dir-li
Encara que no sé com vaig poder fer això però no me’n vaig penedir es va posar a empaitar-me. I no m’adono que hi ha una pedra i caic i ens posem a riure tots dos ell em va ajudar a aixecar-me i quan em miro el genoll m’ho trobo tot ple de sang encara que em feia mal en aquell moment no estava per allò sinó que estava per l’Alexander quan poso el peu sobre el carrer Unió em comença a fer molt de mal i em comencen a sortir les llàgrimes ell va treure un mocador de la butxaca i me l’enrotlla al genoll i ens trobem l’Aleix com us he dit que l’Aleix i l’Alexander no es suporten l’Aleix passa de l’Alexander i només em diu Hola a mi tot això segur que ha passat perquè quan hem trepitjat el carrer Unió s’havia acabat el carrer que em donava sort el carrer ponent. Quan arribem a l’institut entrem a classe de naturals i com que la professora no va venir teníem al professor de guàrdia i em vaig posar al costat de l’Aleix i li vaig dir mirant-li als ulls:
-Aleix no he pogut preguntar si podia anar amb tu el dissabte perquè la mare no hi era.
-Doncs m’ho podràs dir demà, no?
-Suposo.
Quan es van acabar les classes anàvem per el camí jo, l’alba i l’Aleix ens donem dos petons a la galta jo i la alba i ens acomiadem quan arribem a casa de l’Aleix ens acomiadem i també ens donem dos petons a la galta jo anava caminant pel camí i em trobo una altre vegada l’Alexander i em diu:
-Bé, fins dema- em diu acomiadant-se-
-Adéu!
I quan just poso el peu sobre el carrer ponent em diu:
-I no em dones dos petons?a mi mai me’ls has donat- em diu somrient-me. Uf!em vaig posar molt vermella i no vaig tenir cap remei que donar-li dos petons, però ala galta eh!
Vaig arribar a casa i em vaig trobar a la mare a l’ordinador buscant informació del zoo de Barcelona.
-Mare perquè busques informació sobre això?
-Perquè he parlat amb el pare de l’Alexander i e la mare de l’Aleix i hem pensat que aquest dissabte podríem anar al zoo tots junts
-Problema solucionat!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
-De res, per això estan les mares, no? Per ajudar als seus fills.
Pel de mati li vaig explicar tot a l’Alba i ella també vindrà. No vaig dir-li L’Alexander que l’Aleix vindria i a l’Aleix no li vaig dir que vindria l’Alexander, es vaig posar molt contenta perquè la sorpresa que tindran quan ho sàpiguen.
La nit del divendres no vaig poder dormir de nerviosa que estava. Com que vam quedar allà a les 10:00 i anàvem a quedar-nos allà a dinar vaig emportar-me amb el collaret de la sort. Quan s’adona l’Alexander que l’Aleix és allà em diu:
-I aquet que fa aquí? No m’avies pas dit que vindria.
-Ja però jo vull que...
-Que?
-Aleix vine!-vaig cridar
-Vull que em feu un favor tots dos, vull que sigueu amics perquè sinó no estic tranquila amb vosaltres.
-És veritat.- Va dir l’Alexander
-Em perdones? – va preguntar-li l’Aleix
-És clar!
I ens vam donar una abraçada i des d’aquell dia som amics i l’Alexander em va demanar que si volia sortir amb ell i li vaig dir que si!!!el millor final de la meva vida! Houda D.
dimarts, 20 d’abril del 2010
Els tres nois
Una vegada tres nois estaven jugant en una plaça que hi ha en el carrer Doctor Fleming. Un es deia David, un altre Andres i Lucas. La pilota va sortir al passadís que hi ha a l`esquerre de la plaça. En David i en Lucas van anar a buscar la pilota al passadís, quan l'Andres escolta un soroll. Aaaaaaaaaaaa!!Andres espantat va corrent a la policia que estava patrullant en aquesta zona.
-Policia ayuda!
-Que passa noi?
-Un borratxo ha atrapat els meus amics.
-On estan.
-A la plaça.
La policía va corrent al passadís quas es sent bum bum.-La policía surt amb els dos nois.
-Operador necessitem un ambulància al carrer Doctor fleming.
Llavors un noi gran entra als xinos per robar quan la policia se n'adona, el detenen per robar.La policia es troba que el lladre ha escapat perquè s`ha oblidat d`ell.
Desprès de 20 anys, David és mecànic; Lucas és amo de tres locals de roba en Barcelona i tambè ha acabat la terapia mental que el metge li va aconsellar. Andres és tecnic d`ordinadors. Jo en Jordi Puig sóc policia local. Tot això, aquesta històrìa en va fer veure que la policia ajuda la gent. El policia que va disparar ja estat jubilat i el seu company tambè.El noi que estava robant ha tingut que fer 300 hores comunitàries ajudant als obrers o els escombriaires. L'alcalde va perdre les elecions per deixar que un policia matés un civil per poder salvar a un nen quan podia negociar amb el segrestador. L'adrogueria va tancar per crisis i el borratxo ès va recuperar del cop de volta, després de sortir de la presó va ser assassinat per un altre borratxo a la Gran Via.
-Policia ayuda!
-Que passa noi?
-Un borratxo ha atrapat els meus amics.
-On estan.
-A la plaça.
La policía va corrent al passadís quas es sent bum bum.-La policía surt amb els dos nois.
-Operador necessitem un ambulància al carrer Doctor fleming.
Llavors un noi gran entra als xinos per robar quan la policia se n'adona, el detenen per robar.La policia es troba que el lladre ha escapat perquè s`ha oblidat d`ell.
Desprès de 20 anys, David és mecànic; Lucas és amo de tres locals de roba en Barcelona i tambè ha acabat la terapia mental que el metge li va aconsellar. Andres és tecnic d`ordinadors. Jo en Jordi Puig sóc policia local. Tot això, aquesta històrìa en va fer veure que la policia ajuda la gent. El policia que va disparar ja estat jubilat i el seu company tambè.El noi que estava robant ha tingut que fer 300 hores comunitàries ajudant als obrers o els escombriaires. L'alcalde va perdre les elecions per deixar que un policia matés un civil per poder salvar a un nen quan podia negociar amb el segrestador. L'adrogueria va tancar per crisis i el borratxo ès va recuperar del cop de volta, després de sortir de la presó va ser assassinat per un altre borratxo a la Gran Via.
dimarts, 13 d’abril del 2010
CARTERA DE CUIR
-No fan res de bo!! Quaranta i pico de canals i no fan res!!
Tanco la tele d'un cop al botó vermell del comandament.
-Va, a buidar rentaplats!
-Ja vaig, mama.
Hi vaig corrent, no cap a la cuina sinó cap al carrer, a jugar una estona amb el monopatí,que ja començava a estar desgastat de tanta fricció contra l'asfalt, que a vegades tenia pedretes i altres porqueries que feien que la meva taula s'estigués quedant tan fina com una làmina. Vaig saltar i vaig girar la meva taula 180 graus i anava a fer-ne 180 més per a completar 360 però no em quedava temps i vaig aterrar amb les rodes perpendiculars respecte la meva direcció planejada. Em vaig esgarrapar tota la cama amb la tapa del fanal, i se'm va tacar la vamba de sang. Vaig fúmer un crit i la meva mare, que m'estava buscant a sota el sofà, va sortir fora i em va veure estirat a terra i va fer cara de ''aturadacardíacaimminent''.
Em va portar fins al sofà i anà a buscar tovalloles per tota la casa. Deu minuts més tard, se'm va parar l'hemorràgia i ma mare vingué amb un drap de cuina, rondinant que no sabia què passava amb les tovalloles en aquesta casa, que despareixien d'una manera misteriosa. Amb aquelles que va arribar el meu germà, que ens va explicar que el veí havia trobat una cartera al carrer veig sortir amb el meu germà i vam anar a casa d'en Salva, a la porta del qual ja hi havia la mare de la Laia.
Vaig mirar-me la cartera. Pel tamany i la forma vaig poder definir que era de dona. A dins hi havia carnets, mapes i diners, en els quals hi havien euros, lliures i altres bitllets que no vaig reconèixer. Quan el meu pare va arribar ens va explicar que eren pesos mexicans, francs suïssos, dòlars,dòlars ausraliàns, yens, corones suèques, dínars libins i dírhams marroquins. Jo vaig veure números molt alts en aquelles monedes impreses. Després vam mirar-nos els mapes i eren de xarxes de transport públic be moltes ciutats com ara Berlín, Johannesburg, Taixkent i Bagdad.
Al passaport hi havia la foto d'una noia d'uns vint-i-pico d'anys, amb el cabell molt curt d'un color castany. Al passaport , hi havia segells que es devien haver estampat en aduanes de mig món i part de l'altre, La noia es deia Beatrice Walker.
Vaig sentir que una persona deia que li sonava el nom. Em vaig girar i vaig veure el pare d'en ''Ojka'' (Òscar). Després va venir la Loren, la dona d'en Salva, amb unes magdalenes. Llavors va arribar ma mare i ens va fer venir cap a casa per sopar.
L'endemà al matí vaig baixar tot capficat en el moneder. Em vaig canviar la gasa de la ferida i vaig saludar al meu germà, que se n'anava cap a la feina. El meu pare ja devia haver marxat. Sort de tenir una mare sense ofici. Ella em va pujar fins a l'insti. Els dijous són molt llargs, però em va ajudar molt el moneder.
La maleïda peça de cuir em va estar turmentant durant el matí, al migdia m'estava preguntant per què no tenia targetes de crèdit i a la tarda em capficava que hagués estat a tantes ciutats.
Quan vaig tornar a casa, el meu veí Salva, el que havia trobat la cartera, sortia de casa seva. Em va dir que se n'anava a comissaria a donar la cartera a la poli. A mi em sabia greu perquè tenia la sensació que si se n'anava la cartera perdia una part de mi.
Vaig decidir que me n'anava amb ell. Vam baixar a peu i ens vam estar tot el camí discutint qui podria ser aquesta Beatrice Walker.
Ens van tenir mitja hora llarga i vam haver de fer uns tràmits de no sé quina punyeta i vam decidir que posaríem el retorn a nom de ''el veïnat del barri la Floresta'', que la cartera havia estat trobada el dimecres tal de tal, etc...
Quan vaig tornar a casa, vaig començar a endollar la Wii, i me'n vaig recordar de l'examen de tecno de l'endemà. Em vaig posar a treballar d'una manera descabellada per saber-me les propietats de la fusta i d'els materials no fèrrics.
Durant les setmanes següents, cada vegada que em trobava en Salva o un altre veí ''implicat'' comentàvem què se'n podria haver fet, d'aquell moneder, però cada vegada menys.
Fins que un dia, la Loren trucà casa nostra amb una carta escrita en un castellà passat pel Google translate amb errors gramaticals per tot arreu. La traducció seria aquesta:
Estimat veïnat del barri de la Floresta:
Abans de tot, us estic molt agraïda de que m'hageu recuperat la cartera. La vaig perdre quan vaig venir de viatge a Barcelona. A Austràlia, quan una persona acaba batxillerat, té 1 any per a viatjar pel món, abans de entrar a la universitat.
Quan estava a la vostre capital, uns joves em van atacar, i em van treure el número PIN de la meva targeta de crèdit i es van endur el moneder. Suposo que el devien deixar tirat al vostre carrer. Me'n vaig anar al consolat d'Austràlia i em van deixar tornar a Sydney. Vaig viatjar-hi amb la idea de que Espanya era en país corrupte, però gràcies al veïnat del barri la Floresta crec que hi ha més bona gent del que aparenta.
Gràcies una altra vegada
Beatrice Walker
Tanco la tele d'un cop al botó vermell del comandament.
-Va, a buidar rentaplats!
-Ja vaig, mama.
Hi vaig corrent, no cap a la cuina sinó cap al carrer, a jugar una estona amb el monopatí,que ja començava a estar desgastat de tanta fricció contra l'asfalt, que a vegades tenia pedretes i altres porqueries que feien que la meva taula s'estigués quedant tan fina com una làmina. Vaig saltar i vaig girar la meva taula 180 graus i anava a fer-ne 180 més per a completar 360 però no em quedava temps i vaig aterrar amb les rodes perpendiculars respecte la meva direcció planejada. Em vaig esgarrapar tota la cama amb la tapa del fanal, i se'm va tacar la vamba de sang. Vaig fúmer un crit i la meva mare, que m'estava buscant a sota el sofà, va sortir fora i em va veure estirat a terra i va fer cara de ''aturadacardíacaimminent''.
Em va portar fins al sofà i anà a buscar tovalloles per tota la casa. Deu minuts més tard, se'm va parar l'hemorràgia i ma mare vingué amb un drap de cuina, rondinant que no sabia què passava amb les tovalloles en aquesta casa, que despareixien d'una manera misteriosa. Amb aquelles que va arribar el meu germà, que ens va explicar que el veí havia trobat una cartera al carrer veig sortir amb el meu germà i vam anar a casa d'en Salva, a la porta del qual ja hi havia la mare de la Laia.
Vaig mirar-me la cartera. Pel tamany i la forma vaig poder definir que era de dona. A dins hi havia carnets, mapes i diners, en els quals hi havien euros, lliures i altres bitllets que no vaig reconèixer. Quan el meu pare va arribar ens va explicar que eren pesos mexicans, francs suïssos, dòlars,dòlars ausraliàns, yens, corones suèques, dínars libins i dírhams marroquins. Jo vaig veure números molt alts en aquelles monedes impreses. Després vam mirar-nos els mapes i eren de xarxes de transport públic be moltes ciutats com ara Berlín, Johannesburg, Taixkent i Bagdad.
Al passaport hi havia la foto d'una noia d'uns vint-i-pico d'anys, amb el cabell molt curt d'un color castany. Al passaport , hi havia segells que es devien haver estampat en aduanes de mig món i part de l'altre, La noia es deia Beatrice Walker.
Vaig sentir que una persona deia que li sonava el nom. Em vaig girar i vaig veure el pare d'en ''Ojka'' (Òscar). Després va venir la Loren, la dona d'en Salva, amb unes magdalenes. Llavors va arribar ma mare i ens va fer venir cap a casa per sopar.
L'endemà al matí vaig baixar tot capficat en el moneder. Em vaig canviar la gasa de la ferida i vaig saludar al meu germà, que se n'anava cap a la feina. El meu pare ja devia haver marxat. Sort de tenir una mare sense ofici. Ella em va pujar fins a l'insti. Els dijous són molt llargs, però em va ajudar molt el moneder.
La maleïda peça de cuir em va estar turmentant durant el matí, al migdia m'estava preguntant per què no tenia targetes de crèdit i a la tarda em capficava que hagués estat a tantes ciutats.
Quan vaig tornar a casa, el meu veí Salva, el que havia trobat la cartera, sortia de casa seva. Em va dir que se n'anava a comissaria a donar la cartera a la poli. A mi em sabia greu perquè tenia la sensació que si se n'anava la cartera perdia una part de mi.
Vaig decidir que me n'anava amb ell. Vam baixar a peu i ens vam estar tot el camí discutint qui podria ser aquesta Beatrice Walker.
Ens van tenir mitja hora llarga i vam haver de fer uns tràmits de no sé quina punyeta i vam decidir que posaríem el retorn a nom de ''el veïnat del barri la Floresta'', que la cartera havia estat trobada el dimecres tal de tal, etc...
Quan vaig tornar a casa, vaig començar a endollar la Wii, i me'n vaig recordar de l'examen de tecno de l'endemà. Em vaig posar a treballar d'una manera descabellada per saber-me les propietats de la fusta i d'els materials no fèrrics.
Durant les setmanes següents, cada vegada que em trobava en Salva o un altre veí ''implicat'' comentàvem què se'n podria haver fet, d'aquell moneder, però cada vegada menys.
Fins que un dia, la Loren trucà casa nostra amb una carta escrita en un castellà passat pel Google translate amb errors gramaticals per tot arreu. La traducció seria aquesta:
Estimat veïnat del barri de la Floresta:
Abans de tot, us estic molt agraïda de que m'hageu recuperat la cartera. La vaig perdre quan vaig venir de viatge a Barcelona. A Austràlia, quan una persona acaba batxillerat, té 1 any per a viatjar pel món, abans de entrar a la universitat.
Quan estava a la vostre capital, uns joves em van atacar, i em van treure el número PIN de la meva targeta de crèdit i es van endur el moneder. Suposo que el devien deixar tirat al vostre carrer. Me'n vaig anar al consolat d'Austràlia i em van deixar tornar a Sydney. Vaig viatjar-hi amb la idea de que Espanya era en país corrupte, però gràcies al veïnat del barri la Floresta crec que hi ha més bona gent del que aparenta.
Gràcies una altra vegada
Beatrice Walker
dijous, 8 d’abril del 2010
Eghea's Eye
Capítol 1 :Nightmare
Era fosc, tot estava ple de fum, de pols: se t'ennuvolava la vista. Totes les cases estaven en ruïnes, s'hi podia apreciar un cartell on hi ficava "Camí del mig". Tot Premià estava sotmès al caos, hi havia ossos i cranis pel terra, entre la boira vaig veure un ull, un ull groc i brillant amb una mirada penetrant que se'm clavava al cervell com si m'intentés llegir la ment. S'anava acostant, a poc a poc, s'anava apropant... De sobte va aparèixer una ràfega de vent i aquella mirada va desaparèixer.
Jo, encara immòbil, vaig caure de cul, vaig estirar-me i a poc a poc se'm van anar tancant els ulls, recordava aquella mirada com si la tingués al davant...
Em vaig despertar, no sabia on era . Hi havia un llac i un sol roig, vaig anar a rentar-me la cara al llac, vaig veure aquella mirada un altre cop, em vaig veure a mi reflectida en el llac, tenia un ull groc, groc i penetrant com el d'aquella mirada, tenia la meitat del cos enfosquida, ràpidament em vaig enretirar espantada, amb l'ai al cor. No sabia què m'havia passat, ni el que estava passant, vaig voler pensar en una altra cosa. No sabia què fer, ni tan sols sabia on era. Vaig notar que la foscor començava a ocupar-me tot el cos, em rosegava omplint-me de temors, i al final ho vaig veure...
<-((Eghea's Eye ))->
Vaig sentir una veu xiuxiuejant, de sobte, vaig obrir els ulls, havia sigut un malson. Estava suant i el cor no em parava de bategar. Vaig aixecar-me, vaig començar a vestir-me i vaig anar a esmorzar. La meva germana, la Dina, estava menjant el seu "xocapik" amb "yet" (només té 4 anys), jo em vaig prendre un bollycao i després vaig sortir per la porta del nº 35, vaig pujar a la "bici" i vaig començar a pedalejar, vaig passar de llarg el poliesportiu i el "Peugeot", vaig veure el veí llançant les brosses a l'escombraria. Quan vaig arribar al meu "insti" (IES Serra Marina) vaig baixar de la "bici", la vaig aparcar i vaig entrar corrents a l'edifici, ja eren les vuit en punt, i una mica més i la "profe" em fica retard. Després de naturals i castellà vaig anar al pati a parlar amb les meves amigues. Vam treure els entrepans, no els vaig dir res del malson, no m'agradava recordar aquella mirada. Després del pati teníem examen de música; per grups havíem d’interpretar les diferents cançons amb diverses veus, mentre practicàvem la veu ens animàvem les unes a les altres i ens aplaudíem. Va sonar el timbre i vam anar cap a la classe, a mi em tocava interpretar amb en Toni, la Laura i en Xavier. En Xavier va desafinar una mica, però ho vam fer bastant bé. Crec que el grup que millor ho va fer va ser el d'en Quim i no era pel fet que m'ag... em caigués bé...
Tornant cap a casa vaig veure un gat, tenia el pèl de color negre amb línies blanques, mai havia vist un gat així, era una "monada"! el vaig voler acariciar , es va girar i em va bufar, jo em vaig quedar quieta, no pel fet de que m'hagués bufat (que antipàtic!), tenia un ull que em recordava al del malson, vaig pujar a la bici i no vaig parar, la lluna era al cel, per sobre de mi, la lluna que tantes vegades havia trobat meravellosa, ara semblava burlar-se de mi.
A l’arribar, vaig saludar la Dina i als pares, vaig pujar a l'habitació, vaig agafar l’MP4, em vaig posar els auriculars i vaig començar a fer els deures. Estava espantada.
Al cap d’unes hores em van cridar perquè baixés a sopar. Hi havia llenties amb cigrons i bledes (Som vegetarians). Jo les odio, però a la meva germana li encanten, de vegades li dic que com li pot agradar això, que és mes “rara” que un “ocell sense ales”, i ella em contesta que “elz osells si qa tenan alas!”. Em fa una gràcia...
Quan vaig acabar de sopar vaig anar-me’n a dormir, estava molt cansada.
Capítol 2 :Quim
Jo estava asseguda en un banc, en Quim li estava preguntant una cosa a la professora de socials i aleshores es va acostar cap a mi, jo estava nerviosa, es va asseure al meu costat, em va mirar fixament, notava la seva respiració, jo em vaig quedar mirant-li fixament els ulls, tenia uns ulls verds i brillants. De sobte vaig notar una tremolor, el seu ull, un altre cop aquell maleït ull, a en Quim li queien llàgrimes de sang de l’ull, no ho podia suportar. Vaig cridar amb totes les meves forces. I vaig despertar.
El cor em bategava ràpid, vaig inspirar i expirar i vaig intentar relaxar-me. Vaig aixecar-me, em vaig raspallar les dents i em vaig netejar la cara. Em vaig veure una marca rere l’orella, era com una mena de símbol, vaig intentar fregar-lo amb aigua per a veure si se n’anava, vaig notar com si em cremés el cap i vaig caure a terra, em feia molt mal.
Vaig aixecar-me i vaig decidir ignorar-ho, vaig vestir-me, la rutina de cada dia, esmorzar, saludar... Quan vaig arribar a l’escola vaig entrar a classe, tocava “Tecno” al taller, estàvem fent un ascensor amb politges i un motor. El meu era una mica lleig però funcionava. En Quim en canvi sempre ho feia tot bé, el seu ascensor estava molt ben fet i treballat i... Vaig veure la seva boca, aquella boca tan riallera, amb una veu perfecte, que sempre explicava i t’ajudava amb consells...
Van ser uns segons, però per mi era com una eternitat.
-Irene! Què m’escoltes? -Em va dir el professor.
-Siiií, clar que sí! -Vaig reaccionar.
-Et deia si ja has acabat l’ascensor.
-Només em falta pintar-lo.
-D’acord, afanya’t.
-Sí, ara mateix!
Vaig agafar un color grisós i un altre de verd (Com els ulls d’en Quim).
Capítol 3 :Salvation’s Voices
Jo era en un prat verd, tot estava en calma, hi havia espígol, margarites i un sol preciós. Aquell verd tant sincer, tant pur, tant brillant; color d’esperança, a través d’ell podia veure els ulls d’en Quim,el seu somriure...
Sentia veus xiuxiuejant una paraula una vegada i una altra. Per fi, les vaig sentir. Les veus de la salvació m’avisaven, m’avisaven de l’Ull d’Eghea.
“No em penso rendir, no tindré por, ara no estic sola”
Vaig obrir els ulls amb decisió, avui em sentia forta, notava com la sang em bullia.
Quan ja era a la bici, vaig començar a pedalejar amb energia fins arribar a l’insti. Vaig baixar, vaig entrar-hi, i pujant les escales em vaig dirigir directe cap a ell. Li vaig mirar els ulls, i una gran força em va empènyer als seus llavis, no sé quan va durar, però per mi va ser etern. Estava preocupada per la seva reacció. Vaig notar el seu tacte, ens vam abraçar, no vàrem gosar dir res, les paraules sobraven. Mai havia sentit en Quim tant de prop. Les nostres energies eren una. Vaig sentir-me protegida sense cap mena de temor, per uns moments em vaig sentir immortal.
Capítol 4 : The renaissance
La marca obscura de darrere de la meva orella va començar a créixer desmesuradament, notava com intentava controlar-me però sabia que no podria, no, perquè ara tenia en Quim. Vaig començar a veure l’obscuritat apoderant-se del meu cos, en Quim va mirar-me el meu ull, jo era Eghea, ho portava a dintre. Vaig començar a sentir-me aïllada, aïllada del meu cos però no pas d’en Quim.
En Quim va començar a mirar l’Ull d’Eghea, m’estava desafiant, sabia que Eghea estava furiosa. Confiava en en Quim, sabia que podria vèncer.
Hi havia un ambient tens, Eghea va atacar primer, una ona expansiva va empènyer en Quim contra l’aula d’enfront.
En Quim es va aixecar, tenia sang al braç. La meva moral gairebé va caure pel terra.
Llavors en Quim sabia que no era jo, va agafar una cadira i li va llançar amb força a Eghea, que va agafar la cadira amb força i li va tirar a en Quim. Li va encertar a les costelles.
No ho vaig poder resistir més, una força interior em va il•luminar, vaig començar a veure-hi més clar, no podia controlar-me per gaire estona, vaig agafar un tros de fusta i me’l vaig clavar al cor, vaig sentir com Eghea es retorçava fent un xisclet agut i molest, i després vaig tancar els ulls. En Quim, ferit, va córrer cap a mi, em va abraçar, vaig notar les seves llàgrimes sobre la meva cara.
Vaig començar a tossir, vaig obrir els ulls, i vaig veure els seus, verds com el prat, ens vam intercanviar un somriure.
Tot s’havia acabat.
The End
Jan R.
Era fosc, tot estava ple de fum, de pols: se t'ennuvolava la vista. Totes les cases estaven en ruïnes, s'hi podia apreciar un cartell on hi ficava "Camí del mig". Tot Premià estava sotmès al caos, hi havia ossos i cranis pel terra, entre la boira vaig veure un ull, un ull groc i brillant amb una mirada penetrant que se'm clavava al cervell com si m'intentés llegir la ment. S'anava acostant, a poc a poc, s'anava apropant... De sobte va aparèixer una ràfega de vent i aquella mirada va desaparèixer.
Jo, encara immòbil, vaig caure de cul, vaig estirar-me i a poc a poc se'm van anar tancant els ulls, recordava aquella mirada com si la tingués al davant...
Em vaig despertar, no sabia on era . Hi havia un llac i un sol roig, vaig anar a rentar-me la cara al llac, vaig veure aquella mirada un altre cop, em vaig veure a mi reflectida en el llac, tenia un ull groc, groc i penetrant com el d'aquella mirada, tenia la meitat del cos enfosquida, ràpidament em vaig enretirar espantada, amb l'ai al cor. No sabia què m'havia passat, ni el que estava passant, vaig voler pensar en una altra cosa. No sabia què fer, ni tan sols sabia on era. Vaig notar que la foscor començava a ocupar-me tot el cos, em rosegava omplint-me de temors, i al final ho vaig veure...
<-((Eghea's Eye ))->
Vaig sentir una veu xiuxiuejant, de sobte, vaig obrir els ulls, havia sigut un malson. Estava suant i el cor no em parava de bategar. Vaig aixecar-me, vaig començar a vestir-me i vaig anar a esmorzar. La meva germana, la Dina, estava menjant el seu "xocapik" amb "yet" (només té 4 anys), jo em vaig prendre un bollycao i després vaig sortir per la porta del nº 35, vaig pujar a la "bici" i vaig començar a pedalejar, vaig passar de llarg el poliesportiu i el "Peugeot", vaig veure el veí llançant les brosses a l'escombraria. Quan vaig arribar al meu "insti" (IES Serra Marina) vaig baixar de la "bici", la vaig aparcar i vaig entrar corrents a l'edifici, ja eren les vuit en punt, i una mica més i la "profe" em fica retard. Després de naturals i castellà vaig anar al pati a parlar amb les meves amigues. Vam treure els entrepans, no els vaig dir res del malson, no m'agradava recordar aquella mirada. Després del pati teníem examen de música; per grups havíem d’interpretar les diferents cançons amb diverses veus, mentre practicàvem la veu ens animàvem les unes a les altres i ens aplaudíem. Va sonar el timbre i vam anar cap a la classe, a mi em tocava interpretar amb en Toni, la Laura i en Xavier. En Xavier va desafinar una mica, però ho vam fer bastant bé. Crec que el grup que millor ho va fer va ser el d'en Quim i no era pel fet que m'ag... em caigués bé...
Tornant cap a casa vaig veure un gat, tenia el pèl de color negre amb línies blanques, mai havia vist un gat així, era una "monada"! el vaig voler acariciar , es va girar i em va bufar, jo em vaig quedar quieta, no pel fet de que m'hagués bufat (que antipàtic!), tenia un ull que em recordava al del malson, vaig pujar a la bici i no vaig parar, la lluna era al cel, per sobre de mi, la lluna que tantes vegades havia trobat meravellosa, ara semblava burlar-se de mi.
A l’arribar, vaig saludar la Dina i als pares, vaig pujar a l'habitació, vaig agafar l’MP4, em vaig posar els auriculars i vaig començar a fer els deures. Estava espantada.
Al cap d’unes hores em van cridar perquè baixés a sopar. Hi havia llenties amb cigrons i bledes (Som vegetarians). Jo les odio, però a la meva germana li encanten, de vegades li dic que com li pot agradar això, que és mes “rara” que un “ocell sense ales”, i ella em contesta que “elz osells si qa tenan alas!”. Em fa una gràcia...
Quan vaig acabar de sopar vaig anar-me’n a dormir, estava molt cansada.
Capítol 2 :Quim
Jo estava asseguda en un banc, en Quim li estava preguntant una cosa a la professora de socials i aleshores es va acostar cap a mi, jo estava nerviosa, es va asseure al meu costat, em va mirar fixament, notava la seva respiració, jo em vaig quedar mirant-li fixament els ulls, tenia uns ulls verds i brillants. De sobte vaig notar una tremolor, el seu ull, un altre cop aquell maleït ull, a en Quim li queien llàgrimes de sang de l’ull, no ho podia suportar. Vaig cridar amb totes les meves forces. I vaig despertar.
El cor em bategava ràpid, vaig inspirar i expirar i vaig intentar relaxar-me. Vaig aixecar-me, em vaig raspallar les dents i em vaig netejar la cara. Em vaig veure una marca rere l’orella, era com una mena de símbol, vaig intentar fregar-lo amb aigua per a veure si se n’anava, vaig notar com si em cremés el cap i vaig caure a terra, em feia molt mal.
Vaig aixecar-me i vaig decidir ignorar-ho, vaig vestir-me, la rutina de cada dia, esmorzar, saludar... Quan vaig arribar a l’escola vaig entrar a classe, tocava “Tecno” al taller, estàvem fent un ascensor amb politges i un motor. El meu era una mica lleig però funcionava. En Quim en canvi sempre ho feia tot bé, el seu ascensor estava molt ben fet i treballat i... Vaig veure la seva boca, aquella boca tan riallera, amb una veu perfecte, que sempre explicava i t’ajudava amb consells...
Van ser uns segons, però per mi era com una eternitat.
-Irene! Què m’escoltes? -Em va dir el professor.
-Siiií, clar que sí! -Vaig reaccionar.
-Et deia si ja has acabat l’ascensor.
-Només em falta pintar-lo.
-D’acord, afanya’t.
-Sí, ara mateix!
Vaig agafar un color grisós i un altre de verd (Com els ulls d’en Quim).
Capítol 3 :Salvation’s Voices
Jo era en un prat verd, tot estava en calma, hi havia espígol, margarites i un sol preciós. Aquell verd tant sincer, tant pur, tant brillant; color d’esperança, a través d’ell podia veure els ulls d’en Quim,el seu somriure...
Sentia veus xiuxiuejant una paraula una vegada i una altra. Per fi, les vaig sentir. Les veus de la salvació m’avisaven, m’avisaven de l’Ull d’Eghea.
“No em penso rendir, no tindré por, ara no estic sola”
Vaig obrir els ulls amb decisió, avui em sentia forta, notava com la sang em bullia.
Quan ja era a la bici, vaig començar a pedalejar amb energia fins arribar a l’insti. Vaig baixar, vaig entrar-hi, i pujant les escales em vaig dirigir directe cap a ell. Li vaig mirar els ulls, i una gran força em va empènyer als seus llavis, no sé quan va durar, però per mi va ser etern. Estava preocupada per la seva reacció. Vaig notar el seu tacte, ens vam abraçar, no vàrem gosar dir res, les paraules sobraven. Mai havia sentit en Quim tant de prop. Les nostres energies eren una. Vaig sentir-me protegida sense cap mena de temor, per uns moments em vaig sentir immortal.
Capítol 4 : The renaissance
La marca obscura de darrere de la meva orella va començar a créixer desmesuradament, notava com intentava controlar-me però sabia que no podria, no, perquè ara tenia en Quim. Vaig començar a veure l’obscuritat apoderant-se del meu cos, en Quim va mirar-me el meu ull, jo era Eghea, ho portava a dintre. Vaig començar a sentir-me aïllada, aïllada del meu cos però no pas d’en Quim.
En Quim va començar a mirar l’Ull d’Eghea, m’estava desafiant, sabia que Eghea estava furiosa. Confiava en en Quim, sabia que podria vèncer.
Hi havia un ambient tens, Eghea va atacar primer, una ona expansiva va empènyer en Quim contra l’aula d’enfront.
En Quim es va aixecar, tenia sang al braç. La meva moral gairebé va caure pel terra.
Llavors en Quim sabia que no era jo, va agafar una cadira i li va llançar amb força a Eghea, que va agafar la cadira amb força i li va tirar a en Quim. Li va encertar a les costelles.
No ho vaig poder resistir més, una força interior em va il•luminar, vaig començar a veure-hi més clar, no podia controlar-me per gaire estona, vaig agafar un tros de fusta i me’l vaig clavar al cor, vaig sentir com Eghea es retorçava fent un xisclet agut i molest, i després vaig tancar els ulls. En Quim, ferit, va córrer cap a mi, em va abraçar, vaig notar les seves llàgrimes sobre la meva cara.
Vaig començar a tossir, vaig obrir els ulls, i vaig veure els seus, verds com el prat, ens vam intercanviar un somriure.
Tot s’havia acabat.
The End
Jan R.
Una desgràcia i una alegria al meu carrer
Quan el Sol estava sortint, em vaig despertar, i vaig veure al gat sobre el meu llit; aleshores va ser quan vaig recordar el que va passar fa dos caps de setmanes.
Dissabte, la meva filla Lídia va sortir a passejar al gos més o menys a les 11:00h. Va anar al parc petit que hi ha a la cantonada del “Gratacel Blau Premià”.
Quan ja estaven a punt de marxar, el gos va fer-li una estrebada molt forta, havia vist un gat. El gat va adonar-se de que el gos l’estava mirant amb una mirada molt freda i va fugir, però el gos va sortir disparat al darrere.
Va començar a córrer com un boig, la meva filla el va intentar frenar, però tan gran com és i la força que té li resultà impossible. El gat, tot espantat, va ficar-se sota un cotxe, pensant que el gos no podria agafar-lo, però va està completament equivocat. El gos va fer exactament el mateix que el gat, ficar-se sota el cotxe, el qual precisament era meu. Ma filla es va estampar contra el cotxe i això va fer que deixés anar la corretja. En Càtar, el nostre gos, va seguir corrents darrere el gat, fins que va arribar a la carretera. De sobte va sentir-se plaaaffff! Un cotxe va atropellar al gat! El nostre gos va anar immediatament on estava el gat, el va agafar amb tota cura pel clatell i va treure’l de la carretera, va començar a llepar-lo i a fer-li cops a la cama a ma filla per a què li prestés atenció.
La dona que estava dins del cotxe, que es diu Marta, va sortir molt espantada, amb la cara pàl•lida i els ulls com taronges. Ella va ser la primera en oferir-se a portar al gat a veterinari i, ma filla, va agafar-lo, va ficar-se al cotxe amb el gos i se’n van anar tots 4 al veterinari a portar al gat d’urgències. Una vegada allà, corrents van dir-li a una veterinària el que li havia passat, i els hi van dir que l’haurien d’operar i, de seguida se’l van portar cap al quiròfan.
Unes quantes hores més tard, van dir-los que el gat estava “bé”, que no era una cosa greu, ni una cosa lleu i, que al cap de dues setmanes se’l podrien emportar cap a casa.
Quan ma filla va arribar a casa amb el gos, estava molt esverada, i jo molt preocupada, perquè ja eren les 15:00h., i ja havien passat 4 hores des de que va marxar.
- Estava molt preocupada perquè no tornaves i, no podia trucar-te perquè t’has deixat aquí el mòbil!
- Ho sento mama, però això ara mateix no importa, el que sí que importa és el que l’ha passat a un gat en aquestes 4 hores.
Aleshores va ser quan ma filla em va explicar tot el que va passar.
Un cop van passar les dues setmanes, ens vam poder emportar el gat cap a casa, però la veterinària, ens va dir que li havíem de donar uns medicaments específics que només podien receptar-los ells/es. De seguida que vam marxar del veterinari ens vam anar cap a la farmàcia d’animals a recollir els medicaments.
Quan vam arribar a casa, jo vaig dir-li a ma filla:
- Lídia, la propera vegada que surtis al carrer, per a qualsevol cosa, per favor agafa el mòbil, que no vull endur-me un altre ensurt.
- D’acord mama, no et preocupis, a partir d’ara no tornaré a sortir de casa sense el mòbil.
Uns quants dies després de que el gat va sortir del veterinari i, ens el vam emportar a casa, vam posar uns cartells, en els quals apareixia una foto del gat, el nom que hi havia al collaret, el qual era Tomi, i el nostre número de telèfon de casa. Els vam penjar per tot arreu, al Passatge Martí Rosell, i a tots aquests carrers: Elisenda Montcada, Joan Prim i, tota la Gran Via.
Tres dies després de penjar els cartells, van trucar a casa.
- Digui’m? - vaig dir.
- Hola, bon dia. Em dic Enric i truco pels cartells que han penjat.
- Ah, sí. Que és de vostè aquest gat?
- Sí, és meu. Se’m va escapar i no l’he tornat a veure des de que he vist els cartells. Així que torni-me’l!
- En primer lloc, vostè no és ningú per donar-me ordres ni per cridar-me, i en segon com és que no va denunciar la desaparició del “seu gat”si està empadronat aquí en Premià?, que m’he informat hee – vaig dir-li amb un to no gaire amable. Aquest senyor no em cau gens bé..., vaig pensar.
- Doncs perquè era inútil posar una denúncia per això, perquè el gat se’m va escapar per la nit i pel matí quan jo em vaig despertar, ja podria estar fins i tot a mig camí de Masnou. – va seguir replicant-me aquell vell.
- Però vostè s’ha molestat a buscar el gat? Oi que no...? – vaig dir-li intentant esbrinar si de debò volia recuperar el “seu gat”.
- La veritat és que no, perquè abans de que “s’escapés” em va ratllar tota una porta de fusta molt cara i d’importació. Això va fer que m’enfadés molt i molt amb ell, i de tan enfadat que estava, el vaig pegar amb el diari. Li vaig pegar unes 5, 7, o fins i tot 10 vegades seguides, i va fugir cap al bany, però jo no volia deixar-lo escapar tant fàcilment, i el vaig seguir pegant, fins que de la mateixa ràbia, el vaig fer fora de casa. – va confessar l’home.
- O sigui que no es va escapar sinó que vostè el va fer fora de casa, no? I ara té la poca vergonya, i la intensió de tornar a emportar-se’l a casa? No, d’això res, per a què, per a que torni a ratllar una porta i li foti una altra pallissa?, no, no ho permetré, el gat es queda aquí amb mi. I si no li agrada posi’m una denúncia que jo li posaré una altra per maltractar un animal. – li vaig dir jo molt enfadada.
- No s’enfadi, per favor, quedi’s amb el gat i faci com que això no ha passat mai... D’acord? – em va dir l’home com volent deixar el tema per a què no li posés una denúncia – Bon dia. – va dir per acabar.
- Sí, que passi un bon dia. – li vaig contestar jo amb to irònic.
I des d'aleshores, el gat és oficialment nostre des de que vam anar a empadronar-lo conforme ara vivia en el Passatge Martí Rosell.
El gat, cada dia va millorant més i més, espero que arribi el dia en que es recuperi del tot. I així és com he arribat a estar aquí a les 12:00h. del matí explicant aquesta anècdota tant trista, emocionant i divertida a la vegada.
Lídia F.
Dissabte, la meva filla Lídia va sortir a passejar al gos més o menys a les 11:00h. Va anar al parc petit que hi ha a la cantonada del “Gratacel Blau Premià”.
Quan ja estaven a punt de marxar, el gos va fer-li una estrebada molt forta, havia vist un gat. El gat va adonar-se de que el gos l’estava mirant amb una mirada molt freda i va fugir, però el gos va sortir disparat al darrere.
Va començar a córrer com un boig, la meva filla el va intentar frenar, però tan gran com és i la força que té li resultà impossible. El gat, tot espantat, va ficar-se sota un cotxe, pensant que el gos no podria agafar-lo, però va està completament equivocat. El gos va fer exactament el mateix que el gat, ficar-se sota el cotxe, el qual precisament era meu. Ma filla es va estampar contra el cotxe i això va fer que deixés anar la corretja. En Càtar, el nostre gos, va seguir corrents darrere el gat, fins que va arribar a la carretera. De sobte va sentir-se plaaaffff! Un cotxe va atropellar al gat! El nostre gos va anar immediatament on estava el gat, el va agafar amb tota cura pel clatell i va treure’l de la carretera, va començar a llepar-lo i a fer-li cops a la cama a ma filla per a què li prestés atenció.
La dona que estava dins del cotxe, que es diu Marta, va sortir molt espantada, amb la cara pàl•lida i els ulls com taronges. Ella va ser la primera en oferir-se a portar al gat a veterinari i, ma filla, va agafar-lo, va ficar-se al cotxe amb el gos i se’n van anar tots 4 al veterinari a portar al gat d’urgències. Una vegada allà, corrents van dir-li a una veterinària el que li havia passat, i els hi van dir que l’haurien d’operar i, de seguida se’l van portar cap al quiròfan.
Unes quantes hores més tard, van dir-los que el gat estava “bé”, que no era una cosa greu, ni una cosa lleu i, que al cap de dues setmanes se’l podrien emportar cap a casa.
Quan ma filla va arribar a casa amb el gos, estava molt esverada, i jo molt preocupada, perquè ja eren les 15:00h., i ja havien passat 4 hores des de que va marxar.
- Estava molt preocupada perquè no tornaves i, no podia trucar-te perquè t’has deixat aquí el mòbil!
- Ho sento mama, però això ara mateix no importa, el que sí que importa és el que l’ha passat a un gat en aquestes 4 hores.
Aleshores va ser quan ma filla em va explicar tot el que va passar.
Un cop van passar les dues setmanes, ens vam poder emportar el gat cap a casa, però la veterinària, ens va dir que li havíem de donar uns medicaments específics que només podien receptar-los ells/es. De seguida que vam marxar del veterinari ens vam anar cap a la farmàcia d’animals a recollir els medicaments.
Quan vam arribar a casa, jo vaig dir-li a ma filla:
- Lídia, la propera vegada que surtis al carrer, per a qualsevol cosa, per favor agafa el mòbil, que no vull endur-me un altre ensurt.
- D’acord mama, no et preocupis, a partir d’ara no tornaré a sortir de casa sense el mòbil.
Uns quants dies després de que el gat va sortir del veterinari i, ens el vam emportar a casa, vam posar uns cartells, en els quals apareixia una foto del gat, el nom que hi havia al collaret, el qual era Tomi, i el nostre número de telèfon de casa. Els vam penjar per tot arreu, al Passatge Martí Rosell, i a tots aquests carrers: Elisenda Montcada, Joan Prim i, tota la Gran Via.
Tres dies després de penjar els cartells, van trucar a casa.
- Digui’m? - vaig dir.
- Hola, bon dia. Em dic Enric i truco pels cartells que han penjat.
- Ah, sí. Que és de vostè aquest gat?
- Sí, és meu. Se’m va escapar i no l’he tornat a veure des de que he vist els cartells. Així que torni-me’l!
- En primer lloc, vostè no és ningú per donar-me ordres ni per cridar-me, i en segon com és que no va denunciar la desaparició del “seu gat”si està empadronat aquí en Premià?, que m’he informat hee – vaig dir-li amb un to no gaire amable. Aquest senyor no em cau gens bé..., vaig pensar.
- Doncs perquè era inútil posar una denúncia per això, perquè el gat se’m va escapar per la nit i pel matí quan jo em vaig despertar, ja podria estar fins i tot a mig camí de Masnou. – va seguir replicant-me aquell vell.
- Però vostè s’ha molestat a buscar el gat? Oi que no...? – vaig dir-li intentant esbrinar si de debò volia recuperar el “seu gat”.
- La veritat és que no, perquè abans de que “s’escapés” em va ratllar tota una porta de fusta molt cara i d’importació. Això va fer que m’enfadés molt i molt amb ell, i de tan enfadat que estava, el vaig pegar amb el diari. Li vaig pegar unes 5, 7, o fins i tot 10 vegades seguides, i va fugir cap al bany, però jo no volia deixar-lo escapar tant fàcilment, i el vaig seguir pegant, fins que de la mateixa ràbia, el vaig fer fora de casa. – va confessar l’home.
- O sigui que no es va escapar sinó que vostè el va fer fora de casa, no? I ara té la poca vergonya, i la intensió de tornar a emportar-se’l a casa? No, d’això res, per a què, per a que torni a ratllar una porta i li foti una altra pallissa?, no, no ho permetré, el gat es queda aquí amb mi. I si no li agrada posi’m una denúncia que jo li posaré una altra per maltractar un animal. – li vaig dir jo molt enfadada.
- No s’enfadi, per favor, quedi’s amb el gat i faci com que això no ha passat mai... D’acord? – em va dir l’home com volent deixar el tema per a què no li posés una denúncia – Bon dia. – va dir per acabar.
- Sí, que passi un bon dia. – li vaig contestar jo amb to irònic.
I des d'aleshores, el gat és oficialment nostre des de que vam anar a empadronar-lo conforme ara vivia en el Passatge Martí Rosell.
El gat, cada dia va millorant més i més, espero que arribi el dia en que es recuperi del tot. I així és com he arribat a estar aquí a les 12:00h. del matí explicant aquesta anècdota tant trista, emocionant i divertida a la vegada.
Lídia F.
Nàufrags
Ja és l’hora. He d’embarcar al “Perla”. És un vaixell que passa per una part del continent asiàtic i va a parar a Australia, on vaig a passar les vacances d’estiu. La veritat és que aquest és el meu any sabàtic. Sóc psiquiatra. Avui és 16 d’abril i arribaré aproximadament a principis de juny. Surto de casa meva a les 17, per això n’hi ha tant de rebombori. Visc al carrer Enric Granados , just al davant d’una escola, El Pilar, precisament una escola...
-Mama, ja surto de casa, ara mateix vaig a embarcar.
-Escolta, Mariona, truca’m aquesta nit.
-Per què em controles tant?
-No et controlo, tens només 26 anys, no et creguis que ja ets gran!
-D’acord, d’acord! Adéu!
Quan giro a la cantonada, caic amb les presses! Com sempre, vaig tard, i el vaixell no m’espera!
Quan arribo, em trobo amb un vell amic:
- Eric, quant de temps! Quant fa que no et veig?
- No ho sé, potser fins i tot més de 2 anys!
L’Eric era un homosexual de 23 anys, periodista, que el conec des de l’ institut. Era tres anys més petit que jo, però érem bons amics.
-Tu també véns a Austràlia, quina sorpresa!
-Pugem, ràpid, ja conversarem al vaixell.
Quan vam entrar, els meus ulls van estar més de 20 minuts sense tancar, no em podia perdre el mínim detall d’aquell luxós vaixell que encadellava a qualsevol. Però la meva habitació, s’emportava el pastís! Les cortines de seda, els llençols de la millor qualitat, un bany preciós i jocs de taula i televisió per no avorrir-se. Era immens, el camarot!
-Mare, això és al•lucinant!El camarot és maquíssim! Gràcies!
-Dóna-li les gràcies també a en Roger. El teu germà ha ajudat molt en els diners!
-Gràcies als dos, de debò, em sento meravellosament! Adéu!
Ja era la hora de sopar i he quedat amb en Eric per anar al menjador.
Bufet lliure!
-El menjar és deliciós!- deia l’Eric netejant-se la boca amb un tovalló.
-Certament, m’encanta l’amanida.
És un sopar agradable. Però de tant en tant, es sacseja el vaixell. El capità diu que no ens preocupem però...
Es l’hora de dormir. Jo tinc la habitació 101, ell la 54. Això és tan gran, que he de córrer si vull arribar a l’habitació de l’Eric en 2 minuts!
Aquesta nit és fatal! No puc ni tancar els ulls! N’hi ha una gran tempesta, i dubto que algú del vaixell dormi. Em sembla que això s’està descabellant una mica... Déu meu, deu meu això es.... Ahhhhh!!!
-Mariona, Mariona, aixeca’t!
Veig 2 cares d’en Eric! Quan em desperto més, miro al cel i torno a girar el cap al... mar?
-Això és... això és una illa!!!
-Cálmese, señorita! Mi nombre es Gustavo. Soy un empresario de Colombia, que vine de viaje de negocios a Premià però… mire donde estamos…
-On som?
-No ho sé, Mariona! A la nit, no érem massa lluny de Europa, això podria ser una illa de Rússia.
-No pot ser, aquí fa calor i a Rússia fa normalment fred!
No sé on som, però la veritat, no és agradable! Veig a gent ferida, gent... gent plorar, patir, morir!
-Esto… es una locura! No creo que aguantemos aquí mucho más, no hay provisiones, no sabemos donde está el barco!
-Anem a la selva! Aquí n’hi ha una selva, potser trobem respostes!
L’Eric i en Gustavo assenteixen.
La selva era humida, freda i espessa. No aconsegueixo veure a en Gustavo... l’hem perdut a la selva... però l’Eric encara em segueix.
Em poso a córrer. No se si per por, per ganes de fugir o per estar angoixada. La veritat, no ho se. El meu cap fa un tomb, em sembla que en marejo. Tinc molta pressió, i em trobo malament.
-Eric, no n’hi ha res, tornem a... Eric? Eric?
No... no hi és... l’Eric no esta.... Estic sola, amb por...
-Per què he d’estar aquí, sola?!?!
En aquell moment obro els ulls. Em trobo al meu sofà, el dia 16 d’abril, a les 17:00. Sento la cridadissa dels nens del Pilar. Miro per la finestra, veig al noi jove del Telepizza enfilant-se a la moto. Baixo, miro al costat i veig el Blau, a petar, com sempre.
És molt estrany, però suposo que ha sigut un malson.
Vaig corrent, i em torno a caure a la cantonada. Quan arribo al port, esta l’Eric. Que estrany... Al mig del sopar, veig a en Gustavo que ve del seu camarot i en aquest moment es sacseja el meu plat...
-Passa alguna cosa, Mariona?
Àlex A.
-Mama, ja surto de casa, ara mateix vaig a embarcar.
-Escolta, Mariona, truca’m aquesta nit.
-Per què em controles tant?
-No et controlo, tens només 26 anys, no et creguis que ja ets gran!
-D’acord, d’acord! Adéu!
Quan giro a la cantonada, caic amb les presses! Com sempre, vaig tard, i el vaixell no m’espera!
Quan arribo, em trobo amb un vell amic:
- Eric, quant de temps! Quant fa que no et veig?
- No ho sé, potser fins i tot més de 2 anys!
L’Eric era un homosexual de 23 anys, periodista, que el conec des de l’ institut. Era tres anys més petit que jo, però érem bons amics.
-Tu també véns a Austràlia, quina sorpresa!
-Pugem, ràpid, ja conversarem al vaixell.
Quan vam entrar, els meus ulls van estar més de 20 minuts sense tancar, no em podia perdre el mínim detall d’aquell luxós vaixell que encadellava a qualsevol. Però la meva habitació, s’emportava el pastís! Les cortines de seda, els llençols de la millor qualitat, un bany preciós i jocs de taula i televisió per no avorrir-se. Era immens, el camarot!
-Mare, això és al•lucinant!El camarot és maquíssim! Gràcies!
-Dóna-li les gràcies també a en Roger. El teu germà ha ajudat molt en els diners!
-Gràcies als dos, de debò, em sento meravellosament! Adéu!
Ja era la hora de sopar i he quedat amb en Eric per anar al menjador.
Bufet lliure!
-El menjar és deliciós!- deia l’Eric netejant-se la boca amb un tovalló.
-Certament, m’encanta l’amanida.
És un sopar agradable. Però de tant en tant, es sacseja el vaixell. El capità diu que no ens preocupem però...
Es l’hora de dormir. Jo tinc la habitació 101, ell la 54. Això és tan gran, que he de córrer si vull arribar a l’habitació de l’Eric en 2 minuts!
Aquesta nit és fatal! No puc ni tancar els ulls! N’hi ha una gran tempesta, i dubto que algú del vaixell dormi. Em sembla que això s’està descabellant una mica... Déu meu, deu meu això es.... Ahhhhh!!!
-Mariona, Mariona, aixeca’t!
Veig 2 cares d’en Eric! Quan em desperto més, miro al cel i torno a girar el cap al... mar?
-Això és... això és una illa!!!
-Cálmese, señorita! Mi nombre es Gustavo. Soy un empresario de Colombia, que vine de viaje de negocios a Premià però… mire donde estamos…
-On som?
-No ho sé, Mariona! A la nit, no érem massa lluny de Europa, això podria ser una illa de Rússia.
-No pot ser, aquí fa calor i a Rússia fa normalment fred!
No sé on som, però la veritat, no és agradable! Veig a gent ferida, gent... gent plorar, patir, morir!
-Esto… es una locura! No creo que aguantemos aquí mucho más, no hay provisiones, no sabemos donde está el barco!
-Anem a la selva! Aquí n’hi ha una selva, potser trobem respostes!
L’Eric i en Gustavo assenteixen.
La selva era humida, freda i espessa. No aconsegueixo veure a en Gustavo... l’hem perdut a la selva... però l’Eric encara em segueix.
Em poso a córrer. No se si per por, per ganes de fugir o per estar angoixada. La veritat, no ho se. El meu cap fa un tomb, em sembla que en marejo. Tinc molta pressió, i em trobo malament.
-Eric, no n’hi ha res, tornem a... Eric? Eric?
No... no hi és... l’Eric no esta.... Estic sola, amb por...
-Per què he d’estar aquí, sola?!?!
En aquell moment obro els ulls. Em trobo al meu sofà, el dia 16 d’abril, a les 17:00. Sento la cridadissa dels nens del Pilar. Miro per la finestra, veig al noi jove del Telepizza enfilant-se a la moto. Baixo, miro al costat i veig el Blau, a petar, com sempre.
És molt estrany, però suposo que ha sigut un malson.
Vaig corrent, i em torno a caure a la cantonada. Quan arribo al port, esta l’Eric. Que estrany... Al mig del sopar, veig a en Gustavo que ve del seu camarot i en aquest moment es sacseja el meu plat...
-Passa alguna cosa, Mariona?
Àlex A.
La caixeta dels desitjos
Hi havia una vegada, en un poble anomenat Premià de Mar, un carrer molt llarg, on vivia una petita noieta dons 7 anys, anomenada Ella. Era molt somiadora i mai es donava per vençuda. Els seus ulls eren de color de la mel dolça, les seves galtes vermelles com les roses i els seus cabells arrissats eren negres com la silenciosa nit. L’Ella sempre havia volgut ser una princesa de conte de fades.
-Ella desperta, dormilega…, que ja són les 8, has d’anar a col·legi- L’Ella es cobria amb la manta el cap, com si volgués desaparèixer, però la mare no va fer ni cas, així que va agafar la manta i la va tirar cap avall, Ella va seure al llit i va fer un gran una badall mentre estirava els braços cap dalt i tirava l’esquena cap davant, quan la mare va poder veure el que duia posat va exclamar:
-Ho has tornat a fer, al final et castigaré!- Ho havia tornat a fer . Per anar a dormir s’havia posat un altre cop aquell vestit de princesa que li havia regalat el seu pare pel seu aniversari i la mare l’havia enxampat. Va agafar l’Ella i la va deixar suaument al terra i mentre la despullava li explicava aquell rotllo que et deixen anar les mares quan et renyant, que si et castigo sense nines, que et castigo sense pel·lícules de princeses.....quan ja va estar a punt, la mare va marxar al treball i la nena soleta va marxar, l’escola era molt a prop i no li passaria res.
Va sortir del pis i es va dirigir cap l’escola La Lió. Anava sentint la frescor del matí, les mares atrafegades arrossegant els petits, la claror del dia envaint el seu carrer, però quan va arribar a la zona dels bancs, va veure un vell que demanava diners, la nena es va a apropar cap ell i li va dir:
-Bon home no tinc diners per donar-te però si que tinc aquesta bonica polsera de perles, potser et pot servir per alguna cosa, i té aquesta jaqueta que tu la necessites més que jo-
El vell va aixecar el cap, tenia una barba molt llarga semblava que mai se l’hagués tallat i les seves dents eren grogues, el vell es va posar la mà a la butxaca i va treure una caixeta petita de color rosa amb brillants que brillaven i al mig de la tapa hi havia un gran cor de color vermell intens. L’home la va allargar cap ella i amb una veu una mica ronca va dir:
-Noieta és per tu, per tot el que m’has donat, mai ningú s’havia preocupat tant per mi com tu, tens un cor grandiós, per això et dono aquesta petita caixeta dels 3 desitjos, obre-la i sortirà una fada, demana-li un desitgi i es farà realitat, però tasca estar molt segura del que demanes perquè una vegada sigui demanat el desig ja no pots retrocedir. La noia la va agafar estava atreta per aquelles bonics brillants de la tapa i aquell color rosa com a ella li agradava, el vell li va somriure, en aquell moment la seva millor amiga Clàudia la cridava, l’Ella va fer un gest amb la mà i li va donar un petó a la galta i se’n va anar amb la seva amiga Clàudia cap La Lió.
A la sortida l’escola, la seva mare la estava esperant al porxo. De camí a casa es van parar a prendre un cacaolat a la Cova , prenent el cacaolat l’Ella li va explicar tot el que li havia passat pel matí, la mare no la creia i per això li va demanar que li ensenyés la caixeta quan la va treure de la motxilla , la mare va dir amb una veu burleta:
-Et creus que em pots prendre el pèl? A les teves mans no hi ha res de res, només guixades amb retoladors, crec que veus maces pel·lícules, vinga agafa les coses que marxem cap a casa.- La nena no va esmentar ni la jaqueta ni la polsereta, tenia por que no la cregués i la prengués per boja, també, estava molt sobtada que la seva mare no pogués veure aquella bonica caixa, va agafar la seva motxilla i se’n van anar cap a casa. Pel camí van parar a comprar a la joieria Sofia per comprar un anell per a la seva àvia, la mare va dir a l’Ella que marxés cap a casa que estava molt a prop, només tenia que creuar el carrer pel pas de zebra, passar per la rostisseria, pujar una mica i dos portals més amunt i ja arribava al seu edifici. Quan va arribar al pis, es va tancar a la seva habitació i va començar a pensar un desig, va obrir la motxilla i va agafar la petita caixa rosa i la va obrir, va sortir una ràfega de llum llampant, la noieta va tancar els ulls la llum era massa per ella, llavors va sentir una veueta molt dolça que deia “jo sóc la fadeta dels tres desitjos“l’Ella va obrir els ulls i va veure a una fadeta volant pels aires amb un vestit blau, també duia uns guants blanc i unes sabatetes negres. Els ulls grossos negres i brillaven com les estrelles les galtones vermelles com pomes i el cabell negre recollit amb dues trenetes ben altes.
L’Ella va quedar astorada, llavors va dir :
-Vull ser una princesa com les de conte, la princesa dels animals que tots els meus servents i els habitants del meu carrer siguin animals que puguin parlar i es comportin com les persones.- La fada va agafar una vareta blava i va dir unes paraules màgiques i........ PLAM tot havia canviat, el seu pis va transformar-se en un bonic i elegant castell, ella ja no duia una samarreta i uns pantalons sinó un vestit preciós fet amb fulles de palmeres i amb una corona de flors molt vistoses, els cabells estaven recollits amb un monyo fet a la perfecció. Els habitants del carrer Joan Prim es van convertir en animals, el de la fruiteria es va transformar en un ratolí gegant, el de Fotoprix en una ovelleta, el del locutori en gatet, el de la carnisseria en gosset ......
La noieta molt emocionada va sortir corrents al carrer dos soldats la perseguien perquè no sortís sola.
Tot el món s’agenollaven a ella, l’Ella somreia amb orgull estava encantada i quan va veure a la Clàudia va anar corrents a donar-li dos petons gegants però la Claudia no va fer res, la noieta va preguntar:
-Clàudia que et passa no amb reconeixes? Però si sóc la teva millor amiga.....Clàudia contesta’m- L’Ella va comprendre el que havia passat, tot havia canviat i cap amic d’abans se’n recordava d’ella. En aquell precís moment es va sentir a la reina com cridava la filla, la noieta va anar corrents a abraçar i li va explicar lo de la caixa però un altre cop la mare no s’ho va creure.
Quan va arribar a palau el seu pare li va explicar que quan foss gran es casaria amb el príncep de Masnou, l’Ella no estava d’acord, ella es volia casar amb l’amor de la seva vida, el Roger que anava a la seva classe, però els pares no li feien cas així que va agafar la caixeta i la va obrir i li va dir a la fada:
-Fadeta vull que els meus pares em casin amb el noi que mes vull que es diu Roger.- Llavors.....PLAM els pares van canviar d’opinió ara volien que es casés amb el Roger, que era el noi que mes amava la filla, però en canvi el Roger no l’ estimava, només la volia perquè tenia molts diners i era molt guapa.
Van passar els dies, havia arribat el dia que la princesa conegués el seu amat, el que quan fos gran es casaria. En la sala de festes es on el Roger i l’Ella es coneixerien.
Van sonar les trompetes i es va sentir una veu:
-Aquí tenim a la més bonica de totes les princeses, la princesa Ella i l’altre costat tenim al Roger.- l’Ella que es sentia una mica incomodà amb els soldats al costat escoltant la conversa així que els va demanar que s’anessin, els soldats van obeir les ordres de la princesa i se’n van anar. Quan van estar sols, el Roger va preguntar tota la estona coses d’economia, en aquell moment es va donar que el Roger no la volia, i se’n va anar plorant a la seva habitació.
Es va adonar que la gent era amable amb ella només perquè tenia diners i era molt guapa i va decidir fer servir l’últim desig, així que va agafar la bonica capseta i la va obrir, va sortir la fada llavors la noia va dir ploriquejant:
-M’agradaria que tot torni a ser com abans- la fada va somriure i va dir amb una veu molt fina:
-Has fet el correcte- i PLAM....tot va tornar a la normalitat.
La noieta va anar a abraçar als seus pares, però ells no sabien a que venia aquest entusiasme però en comptes de preguntar-li el que li passava la van abraçar molt fort.
Cristina E.
INCIDENT AL MEU CARRER
Això va passar fa un mes i mig, al meu carrer, el carrer Unió. Tornava jo de l'escola amb un amic i quan ja em dirgía cap a el meu carrer, em vaig espantar molt.Tot estava amb cintes que possava: “Peligro, riesgo de electrocutarse”,quan vaig veure el que possava a la cinta em vaig espantar molt, doncs estava succeint just a la façana d'on vivìa jo.A més també hi havia policíes, bombers i obrers. Resulta que un cable d'alta tensió s'havia cremat. Un obrer que estava treballant a una bastida es podrìa haver mort si el cable que li va passar molt aprop l'haguès tocat.
Tot el nostre bloc de pisos es va quedar sense llum durant unes llargues setze hores, no anava l'electricitat de tot el nostre pis. Desprès de aquelles hores l'antena del nostre bloc de pisos estava espatllada i gairebé totes les televisións del bloc estaven espatllades.
A molts pisos es van espatllar tots el electrodomèstics, per sort a casa meva només es va espatllar la televisió.
Daniel Ramon
Subscriure's a:
Missatges (Atom)