El carrer es diu Can Pou

El carrer es diu Can Pou. Es troba a Premià de Mar. És un carrer molt transitat perquè és de pas cap al barri Cotet i Premià de Dalt i l'autopista.
A més a més al barri de can Pou es troben els dos Instituts de Premià de Mar. Un d'ells es diu Serra de Marina on estudien nois i noies que volen fer batxillerat i, elsegon es diu Cristòfol Ferrer on estudien nois i noies que volen fer ensenyament professional. Entre tots dos Instituts apleguen un molt gran nombre de nois i noies estudiants.

També s'ha acabat de construir un grandíssim edifici que es dedicarà a residècia d'avis. Diuen que oferirà molts serveis.La gent del barri pensa que serà molt car. Quines persones grans podràn pagar la mensualitat?

De botigues n'hi han poques. És un barri residencial. Però hi ha una botiga de queviures que té prou dificultats per poder ser rendible. La gent del barri solament compra allò que s'ha oblidat de comprar a les grans superfícies que es troben a prop del poble.
També hi ha una fleca, que no fa pa sinó que el porten ja fet i aquí es ven.
És típica la llibreria Aurora. Allí es reuneix molt jovent a comprar xuxes, pipes, gelats, llapis, carpetes, llibretes, diaris, col.leccions d'històries de la televisió, de futbol, i joguines de tot tipus. Molta gent gran encarregeuen llibres de lectura.

Hi havia una botiga que venia pantalles de televisió, però ja ha tancat.
Anteriorment aquesta botiga era de les conegudes com tot a cent. També va tancar. És un barri difícil per a les botigues. La gent prefereix comprar a les grans superfícies que a les petites, perquè a les grans troben preus més baixos.

Un altre espai és el bar anomenat Chevrolet. Un bar de joves perquè són joves els que el porten. però també hi va gent del barri més gran a prendre un cafè, una cervesa, a veure els partits de futbol i fan molt de soroll quan el seu equip marca un gol.

Hi ha, també un taller especialitzat en arranjaments de motors de gas-oil.

I una botiga de bicicletes de tot tipus. En aquesta botiga també proporcionen carnets oficials per tal de participar en carreres oficials de bicicletes i, a m´s, al menys en alguna ocasió han facilitat la inscripció en la federació catalana.

Tot això en la part sud del barri.

En la part nord també hi han moltes edificis de torres pareades, com en la part sud.
En la part més al nord, fronterera amb Vilassar de Mar, també hi han botigues i bars, restaurants, un d'ells de self service, molt freqüentat per la gent del barri.
Hi ha una perruqueria i una pizzeria, i tres bars, un a prop dels instituts, i els altres dos a prop de la carretera.

Com a entitats molt conegudes es troben una al costat de l'altra i a la vorera de la carretera, la Creu Roja i el centre de recuperació d'Animals Marins, el famossíssim CRAM, que el volíen traslladar a un altre lloc amb instal.lacions noves i més gran però el poble ha lluitat perquè, al menys, una secció es quedi a Premià.

Un acte molt important, educatiu i cívic que té lloc al barri i que en participen petits i grans és la alliberació de tortugues curades al llarg de l'any al CRAM. Venen autoritats, i educadors que dónen explicacions de la vida d'aquests animals i com van arribar al Cram i en quin estat.
L'alliberament cap al mar és un acte molt emotiu. Totes les persones aplaudeixen molt contentes i emocionades.

També, una vegada a l'any, travessa per la carretera una carrera de triatlon. Abans era la Marató Mataró-Barcelona. és molt divertit perquè es tanca la carretera al tràfic de cotxes i poden tots aprofitar per passejar, càorrer amb patins i bicicletes, per la carretera en tant no passi la carrera.

Al temps de la festa major, fan a la plaça Can Fitó una festa d'espuma per els més petits i els inviten a una xocolatada.
La revetlla de Sant Joan també és un esdeveniment molt esperat ja que es fa la verbena i una orquetra fa música fins a altes hores de la matinada.
la canalla, sobretot, fa molt de soroll amb els petards. Moltes persones grans hi participen. D'altres no els hi agrada gens ni mica.

La proximitat a la platja fa que també es consideri que són del barri les cantades d'havaneres i els focs artificials que es fan cada any.

En aquests actes participa tot el poble.

Com la famosa batalla de pirates i premianencs. Aquí la disbauxa és impressionant. La gent es llança aigua amb tota mena d'instruments, màquines solfatadores, pistoles d'aigua de tota condició i grandària. lehi ha de molt xules. És una activitat que agrada molt a tothom i molt refrescant a l'estiu.

També a la platja pròxima al barri tocant el port es col.loquen les atraccions de la fira de festa major. Atraccions de tota mena, algunes, inclòs, perilloses, però totes compten amb les màximes mesures de seguretat, com ho mana la llei. mai ha passat cap desgràcia, per sort.

Jonathan Ruiz

Jo estafo

Bolívia 25 ago 2009
Us vaig a explicar una història que canvia les nostres vides per sempre tot va començar el 2005 quan encara vivíem a Espanya, a Premià de mar, la gent ens tractava malament només per ser de Sud-amèrica sempre ens amenaçaven amb trucar a la policia perquè érem il legals. Un dia demanem una renovació de contracte, ella ens va dir que havíem de pagar els danys i desperfectes d'aquell pis vell, ni tan sols els havíem fet nosaltres, no paguem tres mesos de lloguer, ella el va denunciar a la policia però la que va sortir perdent va ser ella, ens va pagar els dos mesos de garantia, el doble, i una indemnització per haver llogat un pis a persones il legals, per aquest temps ja no ho érem, la jugada ens havia sortit rodona ja teníem 10.000 euros en 1 mes després va ser el cotxe comprem el cotxe a uns amics meus, Estevan i Alejandro ells eren part del pla, tot estava planejat ells ens venien el cotxe, sense ITV, sense retrovisor, sense papers ens havien d'indemnitzar amb 50.000 euros van demanar un préstec al banc el pla era meitat a meitat 25.000 euros per a nosaltres i 25.000 euros per a ells després venia la millor part, la de la fuga la documentació falsa fetes i estudiades per si ens preguntaven alguna cosa mai més vam tornar a saber res d'aquella gent, ara després de 10 anys estic aquí, només que aquesta vegada no estic aquí com un immigrant il legal.

Sebastián

Festa al carrer Lourdes

En el carrer Lourdes, es va celebrar una festa molt especial, i jo crec que serà la millor festa de Premià de Mar.



Tot va començar amb la preparació . Estava ja tot planejat i van donar aquesta llista a les persones que vivien en el carrer:



* Homes i dones cuiners/eres que preparin pastissos, coques i menjars d’aquest tipus.
* Els que tinguin objectes de festes que les portin per guarnir.
* Que tots portin els seus millors discos, que el jurat decidira quins posar per la festa



Tots estaven molt il·lusionats, aleshores tothom va començar a fer tot el que posava a la llista i en quatre o cinc (no m'enrecordo bé) ja va estar llesta, la festa vull dir.



Al cap d’uns dies la gent de tota Premià es va entregar el full de la festa. Van escollir com a jurat de música, tots aquells que han sigut els millors en la seva feina. Van planejar que pel final portarien dos dels millors cantants del món: la Beyoncé i la Lady Gaga. Tots pensaven que era impossible que vinguessin però van donar una sorpresa.



Quan ja va arribar el dia de la festa o com ho diuen “la revetlla” tothom estava molt impacient, la gent es va portar el menjar de casa seva, per exemple: una truita o entrepà de truita, entrepans vegetals, etc. Tots estaven gaudint d’aquesta festa: la música, l'ambient i veure que tothom estava present el feia anims de diversió. Però totes les festes tenen el seu final i... de cop es va sentir una veu que deia:

-On aneu tots? La festa encara no Ha acabaaaaaaaaaaat!!! Doneu una forta, no una fortissíma benvinguda a la Beyoncé i la Lady Gaga!

Tots es van girar i van aplaudir com uns bojos. Primer van cantar les dues cançons que fan en duet: “Videophone” i “Telephone”, després van cantar en ordre els seus últims discs, “I am… Sasha Fierce” de la Beyoncé i “The Fame Monster” de la Lady Gaga.

Ara us parlaré de després de la festa. La gent no parava de comentar i comentar la festa, fins i tot la Beyoncé i la Lady Gaga es van quedar una estoneta per firmar autografs. Molta gent va decidir juntar-se per celebrar una altre festa com aquesta pero encara millor. Dit i fet van fer la van fer millor i la gent encara volia més i més. Al CAP d'uns dies la gent que va decidir crear-la van dir:

-Aquesta gent s’ha tornat aDdicta a les postres festes!

-Tinc una idea…

La idea va ser que farien la pitjor festa de la història per tal de que no vulguin més festes i com són tan horribles no volen més. La gent estava molt impacient per la proxima festa i la pobra gent es va decebre. La idea va ser un éxit. Però ells van escriure tot el que va passar i van donar en conclusió que Premià de Mar estava de festa en el carrer de Lourdes

Alejandro G.

El Senyor Ferran: una mort aprofitada

“Senyor Ferran, li queden 2 mesos de vida” -vaig llegir.

En aquell moment, en sentir aquelles paraules, se’m va acabar la vida, i mai millor dit…

Vaig deixar caure el bolígraf sobre la taula.

Tan dolent era el Mal d’Ondina? Segons expliquen els metges “és una malaltia que suposa que la respiració no funciona de forma automàtica. Esto significa que la persona tiene que dirigir su respiración de forma consciente y si deja de hacerlo, deja de respirar con lo que puede morir asfixiada. Això significa que la persona ha de dirigir la seva respiració de forma conscient i si deixa de fer-ho, deixa de respirar i per tant pot morir ofegada.

Esta enfermedad tiene su origen en una lesión en el bulbo raquideo o en los nervios que controlan los músculos pulmonares.Aquesta malaltia té el seu origen en una lesió en el bulb raquidi o en els nervis que controlen els músculs pulmonars. El problema mas grave viene durante el sueño; en estos casos el tratamiento es aplicar oxígeno al enfermo. El problema més greu ve durant el son, en aquests casos el tractament és aplicar oxigen al malalt. No tiene cura. No té cura.”

Això eren els últims paràgrafs que ficava en aquella carta del hospital on m’havia fet les proves.

Quan vaig llegir el de “No té cura” se’m va acabar la poca respiració que em quedava .

Què podia fer? Havia arribat la meva hora, amb 79 anys? Tot havia sigut un gran error de l’hospital? O pot ser era veritat que només em quedaven 2 mesos per gaudir de la meva horrible vida?

Dic horrible perquè mai havia estat amb algú, mai havia pogut fer grans amics, ni mai havia anat on sempre havia volgut anar. Això és la meva infantesa i també el que sento ara.

Anaven passant els dies, i jo no sabia com podia aprofitar els meus últims mesos. En resum “no tinc ni idea de que fer, deixar-me morir, fer coses que en la vida que mai he pogut fer, relacionar-se per primer cop amb els avis del meu carrer, que sempre estan jugant al club de tennis, al domino, a les dames o escacs. Igualment, no he tingut bons records de ningú, només de la meva família i de la meva estimada casa i carrer, Enric Borràs. Jo des de petit que visc en aquella casa de tres pisos més el pàrquing i a sobre amb dues piscines (una gran i una petita) comunitàries. 

Eren les 3:30 del matí no em vaig poder dormir per el molest soroll del avi cantaire que es passeja per el carrer des que l’avi era molt petit fins ara que deuria tenir uns…84 anys mes o menys. Vaig donar unes quantes voltes pel meu llit de matrimoni, però no vaig poder dormir un altre cop. Em vaig aixecar a poc a poc i amb molta cura. Vaig encendre la televisió i com  que no donaven res que m’interessés em vaig adormir de nou, però, al sofà.

Van passar unes 7 hores. Em vaig vestir i just quan anava a posar-me la meva camisa preferida casi m’ofego. Com a la carta ficava que un té que controlar la seva pròpia respiració, vaig intentar de poder-la controlar. Al final, per sort, no em vaig ofegar.

Era casi el mig dia, i vaig decidir que faria. En comptes d’estar plorant, lamentant tot el que no havia pogut fer altres anys, era millor aprofitar tot el que pogués durant aquells…ara ja no són tres mesos sinó que ara són dos. Vaig començar anant per primer cop al restaurant del meu carrer, (El Paller). En aquell restaurant era de plats típics, macarrons, botifarres, etc. Tenien un pati molt gran perquè els més petits poguessin jugar en els vells gronxadors i amb els animals d’allà.

Vaig demanar el menú, m’agradava tot, però el que em va cridar més l’ atenció van ser els canalons gratinats, de segon demanaria cuixes de pollastre amb patates fregides i de postres crema catalana. Un menú rodó. Vaig menjar fins a posar-me les botes.

Quan vaig arribar a casa, el que vaig fer va ser estirar-me al sofà, perquè com que  havia menjat tant em notava la panxa que em pesava i inflada.

Quan vaig acabar de fer la digestió, vaig anar a veure si tenia cartes a la bústia de fora, em vaig trobar publicitat de el nou gimnàs al aire lliure que han fet a Barcelona. Pots practicar: patinatge sobre gel o no, futbol, basket, tennis, paracaigudes...PARACAIGUDES!  Aquell era un altre dels meus altres somnis de la infància, jo sempre he volgut anar però si no eren els diners o la meva mare que no volia perquè deia que era massa perillós…Però com ella ara hi ha no està…podria aprofitar. Vaig trucar el número que ficava en el paper de la publicitat. Les mans em  tremolaven una mica, però igualment vaig intentar-ho. Al principi em va parlar una veu femenina personalment, que estrany. La veueta semblava d’una joveneta. Vaig voler preguntar-li directament, però no em va deixar parlar. Ella només parlava dels preus…Li vaig dir “Em podria apuntar a les classes de paracaigudes, sisplau?” Va haver-hi un moment de silenci. Llavors ella el va trencant dient: “Em podria dir la seva edat, sisplau?” Li vaig explicar totes les meves dades personals, i em va donar hora per les classes amb altres avis de la mateixa edat que jo, una mica mes joves o inclús més vells que jo. Suposo que la noia amb qui havia parlat per el telèfon va pensar que jo estava una mica malament del cap.

Aquell dia em vaig aixecar amb molta energia i amb molt entusiasme. Vaig vestir-me amb xandall, i una jaqueta paravents, d’aquelles que van tan bé.

Vaig agafar el tren. Hi havia massa gent, però és el que tenen aquests tipus de transports.

Desprès em van venir a buscar els del gimnàs a l’estació i em vaig sentir molt cuidat. Feia molt de temps que no havia tingut aquella sensació, gairebé des que va morir la meva dona.

Ens van reunir per grups, a mi em van tocar uns més grans que jo. Hi havia en: Manuel, la Lluïsa, la Maria Antonia i jo, en Ferran.

Per primer cop vaig fer amics, casi de la mateixa edat que jo.

Vam agafar un paracaigudes tots. Primer es va tirar la Maria Antonia, després la Lluïsa, en Manuel i  justament quan m’anava a tirar, em vaig matar. No sé exactament què és el que va passar, però vaig morir igualment. Aquells dies mai els oblidaré, perquè vaig fer tot el que sempre he volgut fer: fer amistats, anar a un restaurant per primer cop,

sentir-me vigilat i cuidat, com deu mana i  sobretot tirar-me amb paracaigudes. 

Marta G.

CATACATABUUUUM!

Què m’ha passat? qui m’ha tirat aquest pal? que l'afusellaré
 nino nino nino nino...


Us escric des de l’hospital de Mataró. Avui era el meu gran dia anava amb traje d’aquells guais com els Michael Jackson amb la corbata de l’I.E:S:Cristòfol Ferrer amb les sabates de la millor marca del món i una colònia de la marca lacoste. Perque avui m’anava a casar al Camp Nou. I anava a venir a veure els jugadors del Barça i del Reial Madrid, amb els nous i els vells: com Roberto Carlos, Zidnedine Zidane... Estava voltant pels carrers per preparar el casament, una limusina preparada amb els policies al derrere, els reis d’Espanya i del Marroc venien amb mi, i a una altra limusina venia tota la meva família i allà podien demanar el que volien era automàtic el derrere però el davant estava conduint el xofer i una altra limusina venien el politics d’Espanya i del Marroc i després en una altra limusina venien els presidents d’Estats Units amb els seus guardaespatlles, en un altre limusina venien els millors atletes del món com  Husein Bolt, Hicham el Guerruj...I a un altre limusina el millors cantants del món com Michael Jackson...Mai m’havia passat això fins avui. Havia contractat televisions com TV3, antena3, telecinco....etc Ara ja no tinc la sort de fer això aquest somni ja s’havia fet la realitat. Però al final ja no per solament uns pocasoltes d'obrers no saben fer una bastida ben collada, si jo seria el propietari i m’entero d’això, ja directament sense pensar-lo ja els hauria despatxat, si ara sabria com era l’empresa ja els hauria denunciat. Per cert he sabut que ja l’estan arreglant aquella casa i encara l’estan arreglant després de 4 mesos o sigui des del gener que estic i encara no han fet quasi res. I també per un pal de res m’ha deixat aquí ja per 2 anys de moment, per les radiografies i operacions ja tinc 2 anys per quedar-me aquí. si s’en va enpitjorant segur que em deixaran aquí uns 6 anys, si no segueix empitjorant tindré molta, bueno jo no perquè, si són ells els que no tendrian, si ells són, els obrers els que m’han fastiguejat.
Younes