dimecres, 31 d’octubre del 2012

EL MEU CARRER ESPECIAL

Visc al carrer Núria. és un carrer molt llarg i sociable. M'agrada perquè pots trobar de tot: botigues, parcs, escoles , una biblioteca , un ambulatori fins i tot un cementiri . És un barri que et convida a investigar el que hi ha dins , hi ha tanta gent que et quedes amb curiositat de per què hi ha tanta gent . Sempre està net i tranquil, o, com a mínim, on visc jo és més tranquil, però al centre és més sorollós.

De vegades hi ha soroll on visc jo pel soroll dels cotxes però normalment és tranquil. I sobretot és un barri molt familiar. No fa pudor, flaire als arbres dels parcs però també hi ha molta humitat.

Visc aquí des que vaig néixer i m'ho he passat molt bé: he conegut a gent molt simpàtica, he anat a tots els parcs, he muntat en bicicleta en aquest carrer ... Cada racó té alguna cosa especial. Hi ha molta gent perquè és un carrer on pots trobar llocs sociables, l'ambulatori , el cementiri , i també moltes botigues i bars.

Hi ha un avi  que em fa por, que sempre et demana un cigarret , fins i tot vas amb nens de 6 anys t`ho demana , però també em fa gràcia . He gaudit molt d'aquest carrer , per això és el meu carrer especial.

Raquel B.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

COMENÇA AMB UNA PLAÇA MOLT NETA I ACABA EMB UN PERFUM PESTILENT: AQUEST ÉS EL MEU CARRER


M’acabo de mudar al carrer Mossèn Jacint Verdaguer i he decidit conèixer-lo una mica i, de pas, us el presento.
Aquest carrer comença amb una petita  placeta de terra roig i un sorralet amb una piràmide de corda per a que juguin els nens, nenes i, fins i tot, persones adultes lleugeres.
La placeta dóna a un tram del carrer que és per a vianants, decorat amb plataners i altres arbres.  En un escocell sense arbre, hi ha una pedra amb color, forma i mida de closca de tortuga. Espanta molt, quan no saps que és una pedra.
Al final d’aquest tram, la via es creua amb el carrer “Santiago Rusiñol” i, a partir d’aquí, l’avinguda ja és transitable.
Generalment, a la part on visc jo, no hi ha gaire comerç. Però tenim el bar de Moi, que està al costat de casa meva, i és un bar bastant informal, un restaurant xinès, que es diu Gran Muralla i el Pippo, que és una botiga de perruqueria i accessoris per a mascotes moníssima.
Llavors, el carrer es creua amb la carretera de Vilassar de Dalt, i amb aquesta carretera fa cantonada una casa amb un pi tort que dóna al carrer, i en aquest pi hi ha un niu d’ocells, així que en aquest trocet hi ha molts excrements. A més, justament allà, hi ha uns contenidors, però a més a alguns gossos els hi ha donat per cagar a aquest mateix lloc, o sigui que hi tenim un punt de concentració de coses fastigoses i pestilents .
Ara mateix, están fent obres per arreglar un parc. Jo espero que quedi molt bé perquè així ja faltaria una mica menys, per arribar a donar-li al meu carrer aquest retoc que tant necesita. Ara per ara està una mica mica deixat, brut
Alba F.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

EL CARRER DE LA VIDA


Jo visc al carrer Núria i ara us explicaré com és:
El carrer comença en un lloc una mica inhòspit que és un carreró sense sortida ja que l’escola St. Cristòfol està just en mig del carrer.
És una escola molt gran amb els patis plens de sorra, fent primària allà t’ho passes molt bé. A continuació havent travessat l’escola, el carrer es creua amb el carrer Elisenda de Montcada.
Quan creues el carrer hi ha uns pals de telecomunicacions clavats inclinadament, la seva base està plena de pixades de gossos i desprèn una ferum extremadament àcida.
En aquell tros de carrer hi ha un veí que sempre està fent obres a casa seva i sempre se sent fortor de pintura, brogit d’una taladradora... També, en aquest tram, viu un amic meu que es diu Francesc, en una gran i luxosa casa amb un portal negre i amb barrots alts. Tot seguit, passant el tram de pixades i cagades d’animals que fa una pesta esgarrifosa que et donen ganes de vomitar, arribem al tram més comercial. Hi ha una botiga de llaminadures amb un cartell immens i colorit, la dependenta es diu Rosa, és una senyora bastant vella, tot i així se sap tots els noms de les llaminadures estrangeres. Just al costat de la botiga hi ha una plaça on la gent jove passa les hores. Finalment, el carrer Núria desemboca topant amb un antic cementiri, o millor dit, el carrer Núria mor al cementiri. Per això l’he titulat el carrer de la vida, comences en una escola i acabes en un cementiri.

 Aitor F

divendres, 26 d’octubre del 2012

Una part de la Gran Vía


El carrer on jo visc és el carrer Gran Via Lluís Companys. Hi ha bastants  cases i uns quants pisos. Jo visc en un dels pisos.
A prop de casa meva tinc la plaça on hi ha supermercats, bars, farmàcies, desprès també  hi ha a prop una llibreria, una botiga de coses de casa, un veterinari, una perruqueria i una fleca.
Les olors del meu carrer són: La flaire a barbacoa de la casa del davant, la pudor a escombraries, la pesta a benzina que ve quan les motos passen a molta velocitat, l’aroma a diferents plantes i l’olor a pa i a pastissos.
 El meu carrer està brut però tot i així per mi és bonic. També és gran, ample, llarg, però una desavantatge és que no hi ha arbres. Els sons del meu carrer són els següents: xivarri perquè la gent parla molt fort, cotxes, camions, autocars, música per els veïns, ocells, patinets i gossos.
El meu carrer està tranquil a estones. Tinc el mar davant i per això les vistes són precioses. El so que més se sent és el lladruc insuportable dels gossos
Hi ha olors repugnants però també n’hi ha d’ agradables. A mi m’agradaria molt el meu carrer si no hi hagués tants gossos.
   
 Txell R